Relat de mofar

La senyora de la seva esquerra portava una brusa groga que li recordava la bandera d'aquell país caribeny tan famós. Els plecs del teixit eren un marcapassos del seu cos; com si fossin onades de l'Atlàntic es confonien pits i motlles. Com si fos un cos gastat pel pas del temps, res era seductor per ell que, un altre cop, ho estava fent. La mofa li venia al cap, amb el seu somriure sorneguer que tant molestava a la seva família. Volia saber més d'aquella dona, com havia arribat fins allà, quin era el seu propòsit, per què no parava de xerrar en veu baixa i, a poder ser, com és que portava un barret de copa, adornat amb una ploma de colors llampants. Tenia clar que la primera pregunta que li faria seria al respecte de l'au caçada i servida de decoració; però se li negava l'opció de dur a terme la seva acció per culpa d'una situació ben rara i curiosa. Ell sabia totes les respostes, ell coneixia amb detall tot el que passava pel cap d'aquella dona, sabia que si li diria alguna cosa, mirant-la als ulls, al mirall només sentiria la pregunta...