dijous, 21 de febrer del 2013

Relat de petits


Poques llums al bar africà. Cap tambor a la  vista. Tots el batecs al cor. Incertesa plena d'innocència. Nena, t'has sentit mai com un nan caminant entre gegants? Has mirat mai tan amunt que no poguessis veure-li el cap a algú? Un se sent tan petit quan sap que no és un nen...
Els carrers d'aquesta ciutat són salvatges i els homes es mostren com animals. Ara només hi som tu i jo, la veritat i la mentida. No tinc escuts per tantes llances. Em sento petit i esquifit i miro el reflex del vidre. Ja no plou a l'exterior.
Portes un abric que et protegeix de tots els embuts. Jo només tinc un gest perdut. M'agradaria ser jo i contraatacar, lluitar i ser valent. Però recordes aquell llibre de soldats covards? Aquells que es passaven el dia amagats a la trinxera perquè no volien morir? No t'oblidis, nena, jo sóc així... un covard sense ànima ni amor. 
He provat durant anys viure una altra vida, canviar-me de pell i caminar com un roquer vanitós. He intentat simular que era algú com tu, però ara, un cop més, em sento esquifit i poca cosa. La cadira és tan alta, la taula és gegant, no sé com m'hi podré enfilar, no entenc com s'hi pot arribar. Però ho intentaré una altra vegada, pujaré fins a dalt de tot, saltant amb les forces dels marginats i repudiats, perquè, siguem sincers, aquesta ciutat la fan els que viuen i els que moren. I que jo sàpiga, a mi encara no m'ha vingut a buscar la mort.
Em veuràs com un il·lús més. Aquell noi que s'amagava darrere la classe, l'estudiant dolent que sabia que no podia aprovar. 
I tu, amb les teves ulleres de professora adoctrinadora em castigaràs per no haver-me portat bé. Mai vaig ser el noi dolent que fanfarronejava per treure's de sobre els problemes, mai vaig ser el valent de torn que enamorava les noies; jo era un nen més, avergonyit del que els seus ulls amagaven.
I tu amb les teves ulleres d'espia especial em vigilaràs, em descobriràs, em despullaràs. Mai he sigut bo dissimulant, he viscut cridant coses que no eren meves, però les cridava fort.  Mai he dit que aquesta vida fos meva, però he anat de tort. Una nit més m'amagaré sota el coixí avergonyit de mi mateix, perquè no sóc jo qui es tapa quan ja no hi ha llum.  Ets tu, que negues la meva vida per sempre més.

1 comentari:

Gemma ha dit...

Els desafavorits per la vida, els que no corren amb el món.