Relat de la torre de cristall

Escolta, oh, penosa nit! No has aconseguit que la dalla em tallés el coll mentre dormia. Tu, que em converteixes en esclau dels teus deliris. Tu, que em transmets la paüra dels qui ja no hi són. Tu, que no goses dir-me el teu nom. Tu, seràs pols eterna entre les meves mans.

A poc a poc, com un record oblidat, gra a gra, d'un fruit podrit, tot el món s'ha enfonsat. Ho he vist. He vist la Torre de cristall. L'he vist tan lluny que m'he sentit a prop de les desgràcies que li anaven a succeir.

A dalt de tot, a cada pas que donava, Cassandra rebia un cop més fort. Jo cridava sense veu, ella volia parlar-me sense auspicis. Qui t'ha robat la paraula? Qui n'ha fet silenci del teu verb? Res del que preveus val ni una molla de pa. Tan penosa has esdevingut que ja ni tu et creus les teves profecies! Torneu-li, si us plau, el mirall de la mort trencada perquè jo m’hi pugui comunicar.

En acabar l'apocalipsi, entre les runes, m'he trobat el cadàver d'un infant amb el rostre cremat. No sabria dir-vos si era jo o la meva maldat, però aquells ulls tan tristos i perduts m'han dut al llit on dormia entre crits ferals. Per un instant he abandonat el somni fet realitat i m'he despertat en un somni impostat. Jo era allí, dormint plàcidament, quan algú entrava a la meva cambra i la meva ment s'activava lentament. No podia moure els braços ni cridar. El meu cos inert reclamava auxili urgent. Mes entre els morts no hi ha qui es mogui si Morfeu està actuant. Tot i voler-ho evitar, he tornat a notar aquelles mans fosques entre les tenebres prement fort el meu coll i, quan per fi veia Caront demanant la meva mà, quan ja em creia que la barca em salvaria d'aquell atroç moment, l'aire ha entrat  a raig i m’ha cremat la gola com àcid mortal. No! Altre cop era viu entre somnis i no podia morir per viure despert.

Tot continuava igual entre les tenebres brutes que rodejaven aquell infant cadàver que reposava sense calma ni repòs etern. Aleshores, aquell cos tan tristament abandonat entre pedres sagrades del que un dia va ser l'imperi més gran del meu món s'ha partit en dos. Ha esdevingut així perquè la meva navalla afilada m'ha suplicat obrir-lo en canal. Quina ha sigut la meva no sorpresa en observar un bec menjant-se esquifits cucs a dins de les seves entranyes. Amb un plomatge tacat de sang, ell era allí dins, sense gàbia ni amo que el manés. Tan sols amb la llavor implantada per la pena dels seus pares, la seva mirada desafiant em parlava sense nom, terror de sintaxi que em cremava les orelles. Terrorífic instant en què sense voler-lo escoltar l'he sentit des de dins del nen, i des del més enllà. L’he sentit afirmar "Mai més" i m'he posat a plorar.

Relat del comiat

Va morir entre les fustes que es va crear, va fugir dins del plor desconsolat de qui mai no ha estimat.

Després de tot, la carretera era massa obscura per algú que no ha sentit mai res més enllà de la duresa que es posa a la mà. I és que no tothom té capacitat de viure més lluny del seu forat.

Cava fort, que aviat t'hi ficaràs. Però cava per dos o més; que de sol no tothom en sap estar.

La marxa ja ha començat, mira els soldats, mira les espases flamants, mira com et saluden, mira com et desitgen... ets el regal de Nadal que acompanya les olives al mercat.

El fum de tabac, l'olor d'aixella podrida i la negror de les dents brutes; ho tindràs tot; com a bon membre de la infanteria que munta qualsevol cavall per no viure la soledat.

I si no vols caure, massa tard; que el pont és derruït per la mateixa destral que vas llençar cridant com un suïcida egoista que tot el que compra són miralls trucats.

Relat de desaparèixer

La vida no s'adapta a ningú,
l'únic que ho fa
són les hores que fugen
entre els dits de les mans
buscant la sorra que seran.

La pluja cau entre les parpelles,
clouen la vida com una papallona
sortint dels pètals
que l'han resguardat
quan queia,
a bots i barrals,
una pluja demoníaca
que ningú esperava.

Allà, sota la parada de bus,
la senyora s'ho mira,
la germana m'observa,
aviat tocarà trempar-se altre cop.

Sweet Virginia, quin escàndol,
torna cap a casa.
No veus que ho destruiràs tot,
o tot acabarà amb tu,
per continuar donant voltes
com un ratolí empresonat.

Et diran que ets un galtes;
et titllaran de traïdor,
sortiràs escaldat
per no haver-los fet sentir
en un ambient acollidor.

Et recordo i em destrueixo,
ni Baudelaire ni Bukowski;
jo era tu
entre la suor que desapareixia.

Ni poesia ni art,
només tots aquells que,
en un moment o altre,
et van trencar el vestit
i em van abocar al desastre.

Relat d'un quadre abandonat

Podràs amagar-te ara
o somriure davant l'entorn amical;
però quan estiguis sola
i el coixí et faci de jutge celestial...
Quan la teva tieta se t'aparegui
i romanguis davant del mirall.


Veuràs que entre totes les ànimes,
les que has perdonat
i amb qui t'has enrotllat,
només n'hi ha una
a qui no podràs enganyar.


Posa't la màscara
i torna a la dansa;
ets tu entre mentides
i un demà que cansa.


Entre tantes pregàries,
Déu et vol ajudar,
però no tens més déus
que tu i les teves dèries
lluitant per sentir-te en el ball
per l'única espècie que
és com tu, al capdavall.

Relat del corc

Noto aquella sensació
i em fa mal.

La conec.

Hi és a l'ensems

que em destrueix.

Penso en com ja l'he viscut

i vomito.

Hi torno un i altre cop.

Sentiria el dolor d'una altra forma

si les avingudes no fossin tan llargues

i les camises tan estretes;

però la ciutat és tan grisa

que aviat les gavines

es cruspeixen les rates

entre crits de baralles

que busquen evadir-se

d'un món que s'han trobat.

El mateix món que cada un de nosaltres

amb les seves penes i misèries

ens hem creat 

a base de tortures mentals

necessitats inventades

i amors destrossats

per excés de miralls.

Posa'm, Rodo,

una primavera on poder morir

entre arbres tristos i plens de vida.

Posa'm, Bono,

un xiscle que m'apropi a la guillotina

sense veure com em torturen.

Relat del centre

El dia que vaig sortir del centre, portava una jaqueta de cuir i uns calçotets vermells. Res més. Els infermers em miraven des de la finestra i em saludaven entre rialles. Jo els hi vaig retornar la salutació encantat i a poc a poc vaig travessar la porta d'entrada, que en aquell moment em servia de sortida. No duia ja aquella camisa blanca ni sentia els canells bullint enganxats a les corretges de cuir. No em calia escopir les pastilles després de fer-les ascendir per la gola. No passejava ja per aquell saló infernal ple de tarats mentals que em volien violar. No notava les mans fastigoses del doctor Svenson acariciant-me l'entrecuix sense que jo pogués fer res en aquella paràlisi del son que em provocava amb les seves tàctiques maquiavèl·liques. No necessitaria llepar més el vàter dels meus companys entre els riures dels infermers més forts. S'havia acabat tot allò. Jo sortia i ja no entraria. Eixia saltant i ballant, feliç; semblava ben bé un boig que s'havia escapat del manicomi, però tenia els papers que em donaven permís a sortir. I res ni ningú m'hi podria fer tornar. Saltava per sobre dels bancs i llepava les fulles dels arbres. Em menjava els papers que arrencava dels fanals i orinava a les papereres. Em sentia tan lliure que vaig pujar a dalt d'un semàfor i creient-me que era un malabarista vaig provar de fer un mortal per tornar a caure al mateix lloc. Naturalment, les meves habilitats no eren pas aquelles i vaig acabar estirat a sobre l'asfalt, entre un cotxe gris que conduïa una dona grassa i lletja i una moto de gran cilindrada que pilotava un home prim i escanyolit. Tots dos em van mirar amb cara de pena, però van arrencar quan el vermell del semàfor va desaparèixer. Pel meu costat circulaven a gran velocitat tot de vehicles i jo no em podia ni moure. Sabia que algun d'ells em passaria per damunt, era qüestió de temps. Així que vaig gaudir de la meva llibertat movent l'únic membre del meu cos que continuava intacte: la petita cigala que em penjava entre els calçotets estripats.

Aviat sortiré de casa meva. Ben bé no és casa meva, però ho podria ser perfectament. Només caldria que la comprés i ja ho seria. Però no penso fer-ho. El que sí que faré serà cremar-la sencera. Sí. Ho tinc decidit. Però abans de fer-ho, caldrà comprar tot el necessari. Ho faré a la tarda, que ara tinc altres coses per fer. Primer de tot m'agradaria sortir al replà, amagar-me rere la cantonada i esperar que passi la veïna que fa dos dies que viu al costat. És una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. És vídua i s'ha comprat el pis amb els diners que ha heretat del seu marit. Les males llengües diuen que ella el va matar. En tot cas, no és problema meu. Jo només esperaré que surti de l'ascensor, posi les claus al pany, obri la porta i entri. Just en aquell moment apareixeré i la saludaré, ella s'espantarà i es desmaiarà. Jo evitaré que caigui a terra i l'aguantaré amb els meus braços. La duré al seu llit i després tornaré a l'entrada per tancar la porta. Un cop estigui tranquil a casa seva m'acostaré al cos adormit i la despullaré. La deixaré en roba interior i seuré al seu costat observant-la. M'agradaria poder olorar-la de prop. Així que em col·locaré al seu costat, estirat també, com si fóssim una parella d'enamorats. Però hauré d'evitar que es desperti i em vegi allà. Així que la drogaré una mica, sempre porto una ampolla d'un medicament que vaig robar de ca la farmacèutica. Em funciona molt bé. Unto un mocador amb una mica de líquid i el poso (el mocador! Els referents lingüístics ens porten de cap!) al nas de la persona que vull tenir adormida. La víctima tarda una horeta a despertar-se. Un temps que jo aprofito per robar-li les pertinences que més adoro. Diners, joies, diaris personals i bufandes. Amb la veïna, però, no voldria res de la seva casa. Li hauria pogut robar qualsevol dia saltant pel meu balcó, ja que dona directament al seu. Amb ella el que faria seria observar-la. Li miraria les arrugues de la cara, els plecs dels braços, la panxa arrugada, el melic gastat de tant viure, les cames atrofiades, els peus secs... Segur que sentiré com em bull la sang i voldré deixar-la nua completament. Poder veure l'entrecuix amb els quatre pels que li quedarien. Poder tocar aquells mugrons durs a sobre de dues sines caigudes. No vull fer-me a la idea, però puc apostar-me el que vulgueu a què j també em despullaré i farem l'amor. Bé, li faré jo. Perquè ella no ho sabrà. I quan jo ja ni hi sigui es llevarà feliç d'haver estat ruixada per l'esperma d'un noi jove com jo. Espermatozous de vint-i-cinc anys! Ni en somnis es podria imaginar poder-se ficar al llit amb algú tan guapo i jove com jo! Mala pècora, espero que no recordi res, perquè encara voldrà venir-me a buscar i demanar-me sexe cada nit! Ui, no. Això no pot passar. L'hauré de drogar més del compte. Li hauré de posar tants cops el mocador al nas com faci falta perquè no es llevi mai més. I quan estigui morta aleshores sí, em correré dins seu. I després ho faré altre cop sobre el seu cos flonjo. I posaré la música a tot drap. I la trauré despullada al balcó. I allà la netejaré amb la mànega que usa per regar les plantes. I saludaré els veïns que m'insultin quan ens vegin despullats i plens d'aigua. I em negaré a acceptar que se m'endugui la policia quan entrin a la força al pis. Per molt que m'acusin d'haver-la tirat de dalt del terrat, per molt que no entenguin que jo l'hauré alliberat de la seva vida de merda... jo em negaré a acceptar la condemna del jutge. No entraré al frenopàtic!

Relat del pou

I en el pou vaig trobar l'aigua que anhelava. L'aigua era freda, era fosca, i per fi ofegar-me em va salvar.

Com un soroll espantós que retrona entre el timpà i els ulls, vaig veure-la entrar. Duia un vestit transparent i la seva carn era aire.

A plena llum del dia no es veia, clar que sota de terra, en aquell tub vertical infernal, només es podia intuir tot el que passava, com si fos una nit fosca de lluna nova.

La llengua se'm va començar a entendrir, la humitat allí present calava als ossos com ho va fer ella, abans de dur-me a l'altre costat de la riba.

Sentia olor de torrada matinal, com si me l'haguessin preparat i dut al llit. Quina marranada: els llençols plens de motlles i líquids vaginals.

Encén la ràdio, posa-la ben fort. Que aquí a sota no se sent res del que passa per dalt, ni falta em fa, que per viure només em cal la mort i sempre em ve a buscar.

Relat de la finestra

Quan de la finestra estant

mires l'estrella que puja

calculant el seu pas

entre fulles abrasades

per una calor sobtada

que no em deixa dormir

i m'obliga a pensar en ella,

en la llunyania d'una estrella

que explota i es destrueix

per sempre més sense paraules.

És l'inici de la fi de l'Univers.

Relat de bilis

Avui m'agradaria escriure una història trista;
perquè tristes són les sabates que calço
cada vegada que no trepitjo
amb els peus nus
l'asfalt trist
que has deixat per abrasar-me la pell
recordant un dia i un altre
com de gastades estarien les passes
fetes juntes com animals salvatges
que volen rodar i cavalcar
en coves i paratges
per no ser descoberts vivint
entre arbres i suor plena
de tot allò que els altres anhelen.

Avui m'agradaria tornar sota el sol
que ens va abandonar
a la sort no desitjada
quan tot rodava tan efímer
i tan fort,
a batzegades,
a cops de peu,
a ganivetades,
a l'estómac
massís de bilis
i sang podrida;
als ulls farcits
de la pena que ens colpeix
cada dia i cada nit
a tota hora perdent el temps
per no haver-nos sabut més l'un de l'altre.

I és que les busques maten
a cada segon que passa.

Relat que va tard

És tard, altre cop és tard.

No sé l'hora que és, però
tot va tard.

El tren que esperava,
amb el seu xiulet de redempció;
la maleta ratllada,
estripada amb el frec a frec del meu despit;
el llibre que llegia,
curull de lament i oracions de destrucció;
la beguda de melancolia,
servida amb un aire que ofega en el buit.

Passaran les hores
passaran els anys;
endavant o endarrere,
com dues fulles de navalla
verdes, lorquianes,
embogides d'odi i de ràbia.

S'esborraran les paraules
i el silenci serà nostre,
a base de patacades, femtes, vòmits i desgràcies.
Tornaran els mots,
i emmudirem a La llum subterrània
sense saber ni l'hora ni el dia
ni qui ets tu, ni qui soc jo
evaporats l’un de l’altre
per l’escalfor de la fúria salvatge.

I és que és igual si és de matí o tarda,
capvespre o migdia.
No importa si les fulles són a terra,
marrons, resseques i esgotades;
o si pengen dalt de l'arbre,
verdes, fortes i vives.

Sempre és massa tard
i és tan trist que cada dia sigui massa tard…

Relat de l'ombra

M'ha trucat en Martin. No li he agafat el telèfon. No m'agrada. Li he enviat un missatge i li he dit: A les set on sempre.

He pujat en Bicing, sabia que la nit acabaria malament, encara que no pensava que fos d'aquesta manera. A mig camí una tia se m'ha posat davant. L'he seguida i m'he desviat del trajecte. Quan ja feia deu minuts que la seguia m'ha dit: imbècil, penses deixar de mirar-me el cul? He acceptat la derrota i m'he sentit com un pervertit. Així que he girat cua i, sense recriminar-li res a ningú, he enfilat el carrer que em duia on havia d'anar.

Allà m'esperaven el Gros i el Llarguerut. Quin parell de cigalots, només veure'm arribar ja reien. Segur que s'estaven burlant de mi. He aparcat la bici com he pogut i m'hi he atansat violentament. Li he fotut una cleca a cada un i m'he assegut entre els dos. Aparteu-vos, caraculs. I expliqueu-me de què rèieu o us torno a fotre una hòstia.
El que ha succeït després és tan absurd que no caldrà explicar-ho. Això sí, m'agradaria escriure com he acabat dormint al carrer vuit hores després.

Begut de dalt a baix, portava les xancles trencades i caminava com un escapista sense brúixola. Potser només em caldria un moment, una línia, un vers, i podria trobar-me a mi mateix i oblidar-me de les arcades que no paraven de trucar a la porta.

Començava a sortir el sol i els lladres feia hores que rondaven els carrers. Els perduts érem carn de canó. El que no sabien ells era que jo anava perdut molt més abans de beure'm tota aquella munió d'ampolles que ens havien servit. La nit s'acabava, el dia s'iniciava, necessitava un bolígraf i un paper, necessitava només un moment al teu costat. Amb prou feines he aconseguit seure en un banc ple de pixats. Amb molt d'esforç he caigut quatre cops. I quan ja estava llest per tancar els ulls i abandonar-me a la sort, has aparegut. No eres tu, evidentment. Però per mi ho eres. Caminaves mirant el terra. Caminaves directe a mi. No et preocupis, em deia a mi mateix, només necessito un moment, un instant al teu costat, i podré escriure aquells versos que se'm neguen des que de mi em vaig oblidar. Nena, no ets tu, ho sé, no ets ningú; però si poguessis seure aquí un segon, o dos, crec que podria clavar-me la punta del boli als ulls. Crec que seria capaç de treure'm els ulls com Èdip i tirar-los al contenidor groc. Si us plau, ombra clara que vens cap a mi, és igual que siguis boira o llum del dia, només exigeixo una estona curta, una mirada, una hòstia recriminant-me tantes coses, un ofec continuat i sigil·lós; un crit d'auxili i girar la cara per veure una noia corrents rere un noi mòbil en mà.

Relat de la moneda

La moneda no tenia dues cares, en tenia mil. Cada cop que ell la tirava queia de costat i la ràbia li pujava dels peus al cap. Algú va sortir de l'ascensor i ho va veure amb els seus ulls. No sabia qui era, però estava tan enfadat que va llençar aquella moneda directament al seu cap. No el va tocar, mes va caure de costat altre cop.

Com si tingués tres anys i la seva mare no li fes cas, va estirar-se a terra i començà a plorar. Els gemecs eren tan forts que els del pis de dalt no sabien si passava res o si els veïns estaven cardant. Per si de cas, van trucar a la policia. Cinc i minuts i hi serem. Evidentment, no hi van acudir. Però res no havia passat. Només un silenci s'havia apoderat d'aquell apartament gris i dels seus tristos passadissos.

A sota, la botiga de queviures començava a tancar. Aviat serem tots morts, deia el botiguer. La sort, en aquests casos, no va de costat. Tots els joves acaben fent-se grans. I els que no ho fan, desgraciadament, moren quan no els hi toca. Ara tocava abaixar la persiana i pujar la cremallera. Botiguer i dependenta sortien contents després d'haver-se furgat sense pensar si els trobarien els clients d'última hora, els despistats, els que necessiten una ampolla de vi blanc i un parell de coses per picar. Qui sap, unes cloïsses o uns musclos. Potser per endur-se'ls a la platja i brindar sobre una tovallola plena de sorra, o potser per pujar-los a l'habitació d'un hotel i deixar-los a la tauleta de nit mentre es besen pensant en l'eternitat que no ve mai.

La moneda, circular i de mil cares, cau i cau. D'un pis a un altre. D'una finca a la següent. I la gent la recull, se la mira i la tira. Ningú creu estar equivocat. És vespre i els núvols no anuncien pluges, però per si de cas, el metre prepara un cubell pels paraigües dels clients. Estan ja les taules parades i els menjars llestos per ser cuinats. Només falta que entri la gent, s'assegui, xerri, triï i gaudeixi dels seus àpats tan aclamats. És mitjanit i ningú no hi ha entrat. La moneda continua sota la taula d'un dels hipotètics clients. Allà seguirà fins a l'endemà. El personal de la neteja la trobarà i la llençarà a les escombraries. No es poden quedar res del que troben. Normes del local.

El camió de la brossa apareixerà tan tard que el vent haurà virat i la sort l'haurà seguit. Tots morts, qui podrà treure la brossa?

Nen que jugues al carrer amb el ritme que viu amb tu. Nen orfe d'alegries i amor fraternal. Fes-la girar perquè els altres la puguin gaudir. Balla a la platja, canta amb els amics, sobre la terra que t'ha robat el gust del mar.

Relat de la barrina

L'home de barret de palla portava un bastó negre i una camisa blava descordada. Caminava coix, però sense aturar-se. Va creuar el pas de zebra i va desaparèixer.

La furgoneta blanca era més llarga del normal, devia transportar tota mena de menjar, no tenia finestres, potser no volien que es veiés el seu interior. I si a dins hi viatjaven animals salvatges? El semàfor es va posar en verd i va accelerar a poc a poc. En uns segons ja no la vaig veure més.

Quatre dones tapades de dalt a baix arribaven a l'uníson. Conduïen uns cotxets plens d'infants. Els seus passos eren ferms. Tenien clar a on anaven. No hi havia pauses en el seu camí i en uns instants es van esfumar.

Una veïna es dutxava i la sentia cantar. M'enfilava a la finestra i veia com s'ensabonava els pits al ritme d'una cançó brasilera. Ella em mirava i continuava cantant. S'esbandia l'escuma amb aigua freda i tancava l'aixeta, em somreia i cloïa la finestra deixant una estampa grisa i trista.

Un hotel de muntanya acollia els seus últims clients. Havien estat trenta anys oferint llits i esmorzar. Les vistes eren espectaculars, però el negoci havia de tancar. La parella cridava i gemegava tota la nit sense parar. Quan va sortir el sol es van vestir, van robar dues pomes i van marxar.

A la ràdio sonava una cançó de Dire Straits, ningú no l'escoltava. Però ells seguien allà. La comunicació és de dos, mínim. I aquell grup el formaven quatre. Un dia la melodia es va apagar i ningú va tornar a engegar el transistor.

Un avió volava de París a Katmandú. Anava tan ple que alguns passatgers van haver de quedar-se a terra. A mig vol les hostesses servien begudes cares; alguns se les podien permetre, d'altres no. El que van rebre tots a la vegada va ser un sotrac violent i estremidor. Després una caiguda en barrina. Un bucle etern que els pilots no sabien desfer. L'aparell va tocar terra en picat i  aquelles vides es van evaporar a l'instant.

Casasses havia escrit 51 poemes en una llibreta de tapes vermelles, jo me'ls havia llegit en un llibre de coberta groga. Eren plaer per a tots els sentits. Eren un raig directe sense artificioses complicacions manipulades. Eren versos escrits amb ploma de tinta negra, però amb sang i llàgrimes. Un cop vaig llegir l'últim vers, vaig mirar a l'horitzó per no veure res i trobar-me amb mi mateix. El llibre es va quedar, aleshores, tancat.

Relat de les emissores

Sota la branca trencada, allà on naveguen els arbres
de fulles blanques i troncs amb gravats salvatges,
allà on vas orinar sobre els records
de tots aquells amb qui vas compartir les teves natges.

Sobre la gespa seca, plena de fulles caduques
i pinassa agresta, on les rodes del cotxe semblaven
conduir-te a l'abisme guiat per ànimes perdudes,
ho tenies tot i amb tot vas estavellar-te com un meteorit calculat.

S'ha espatllat la ràdio, no funciona ni l'ona curta,
ni l'ona llarga, ni els crits d'auxili per l'emissora secreta.

Aviat les comunicacions seran represes, qui sap si aleshores,
només quan l'asfíxia no sigui la norma, no tot acabi amb unes tisores.

Relat del toc-toc

Toc, toc. Algú truca. Fa estona que dormia i no vull aixecar-me. Qui nassos gosa destorbar-me?
Fa ja massa temps que soc aquí dins, no he comptat els anys, ni els dies, però sí les idees. Hauré de fer força i empènyer, com quan empenyia aquells imbècils a saltar pels singles. No em cal massa força, però sí que noto que no estic en forma. El destorbador continua picant i jo no tinc paciència. Què voldrà? M'està impacientant. No és fàcil aixecar una tapa plena de claus.

Sento música provinent de l'exterior. Estan fent una festa o què? No estic per tarats que vinguin a robar-me. Ja els hi vaig dir als últims que només porto mala hòstia a sobre; ni tan sols amb roba em van voler enterrar.

A sobre la música és insuportable, com si vingués de sota de la terra. Quina estupidesa! Si de sota de la terra en surto jo i no hi ha pas cap soroll ni so.

Per fi rebento les fustes i puc veure, entre les làmines la cara d'un gos assedegat. Collons, es deu pensar que això és un pou i ve a beure aigua. Amb destresa aconsegueixo treure tota la tapa a trossos i m'incorporo com puc. Fa massa temps mort. Ningú al voltant del gosset aquest. Té cara de dòcil, però mai me n'he refiat dels animals, es comporten molt millor que els humans, i això em fa mala espina. L'acaricio i ell em llepa la mà. Si al final serà un bon jan i tot. Veig que té paparres enganxades al seu cos. Ningú no l'ha rentat i els seus cabells resten enganxats amb ronya eterna.

De cop em mossega i crido. Crido tan fort que els companys de cementiri s'aixequen. Feia molt de temps que no deia ni piu. Haver-ho fet de cop em crema la gola. Noto les cordes vocals trencades. Tinc el braç sagnant i les seves dents enganxades mentre em calava la mirada. Intento desfer-me de la seva boca, però no puc. Els seus ullals són molt més forts que els claus que em tenien aquí prostrat.
Estava mort i tranquil i, sense demanar-ho, el gos va aparèixer només per matar-me.

Relat del mont

He vist la mort en vidres trencats.

He vist el castell en flames cremant.

He vist que no hi eres i jo passava volant.

He vist com no veia perquè el món marxava

i jo em quedava d'espectador, esperant,

esperant com qui espera que canviïs de cançó.

Relat de reggaeton

Pobres anglesos, no saben cantar, no saben menjar, no saben què és la catarsi; viuen aïllats en un món de cremes i maioneses supèrflues només per gastar.

Els hi hem hagut d'ensenyar a cridar, a mentir, a plorar. Ho hem fet de cor, com qui cuina a foc lent, ballant entre els riures dels amics, a la llum d'un sol d'estiu que comparteix cortines de pluges siderals.

De tornada he escoltat Elvis Presley plays reggaeton, un disc tan bo com singular. Ningú, ni tan sols el pilot, no l'havia sentit mai. Jo sí, li vaig escriure les lletres de les cançons i ell, més tard, va versionar-les disntintivament amb aquest ritme sense melodia.

Relat to London

Era l'any 65, Apple havia tret l'iphone 13 i jo viatjava en avió per veure els Beatles a Londres. A l'aeroport, ens havíem servit ja quatre rondes de cerveses, més unes llaunes que havien portat els meus amics (begudes d'amagat a l'exterior i de pressa). 

 

Com les hèlix de l'avió feien molt soroll, vaig decidir posar-me auriculars i escoltar A whither shade of pale mentre llegia Murakami. Però la noia del costat no va voler que acabés el llibre i em va interrompre constantment. Val a dir que la seva tossuderia en parlar amb mi va venir forçada. Vaig aixecar-me més de quatre vegades per anar a orinar en tot el trajecte. És habitual en mi anar al lavabo tantes vegades quan consumeixo cervesa. I al principi es va enfadar força, perquè la feia aixecar cada vegada i ella feia morros. Però passda la meitat del trajecte, vam començar a xerrar.

 

A mi em va semblar estúpida, però jo li vaig agradar; no sé per què. El cas és que un dels meus amics em va venir a buscar i jo li vaig dir que estava ocupat, ella ho va sentir i es va suicidar. Sí, al meu costat, clavant-se un llapis primer a l'ull esquerre, després ficant-se'l per l'orifici de l'orella dreta i, finalment, prement amb totes les forces al seu pit fins a trobar el cor desolat que bategava somort de feia ja uns anys.

 

La veritat és que va ser desagradable, jo volia una cervesa, volia parlar amb qui fos, explicar-li que els Beatles i els Rollings no tenien perquè ser antagònics i va i ella es treu la vida allà, al meu costat, sense importar-li que m'hauria pres una cervesa més.

 

L'hostessa em va cridar l'atenció, volia que deixés de cridar, jo estava histèric, tenia tota la samarreta tacada de sang i ja començàvem l'aterratge. On és vist! Tothom amb el cinturó posat i jo amb els auriculars connectats, Warren Zevon explicant-me on anava entre udols. Reagan gunyant unes eleccions frec a frec amb Trump, Teacher baixant-se la faldilla amb Mitterrand a la sala annexa del Congreso de los diputados.  Gorbatxov llaurant les terres que Pujol havia heretat. Putin conduint un sedan del 50 de primera mà. Mandela jugant al Sing Star de la mà de Macron. I de fons... de fons el gran Anguita entonant Victor Jara. I jo sense cervesa i amb la samarreta tacada!

Relat de l'enroc

De les batalles guanyades, la gent en crea estendards que promou
a xarxes efímeres i diaris gastats que ningú llegeix.

De les derrotes, cruels i desfermades, ningú no en parla, ningú no les veu
a la llum de la lluna o sota el sol brillant i asfixiant de l'estiu.

Us parlaré avui de la derrota més atroç que els meus ulls van poder veure
una nit d'obscures sensacions i d'oïdes perfilades en les que creure.

No hi havia ni dames ni reis, cap taulell en què portar un enroc
traïdor i calculat entre els moviments estratègics d'uns alfils perifèrics.

Sense cap sereno vigilant les cantonades ni els canvis de guàrdia,
es van viure moments d'alt risc capitanejats per ombres desconegudes.

Sense cap vanitat ni desig de mort, els carrers van desaparèixer
i els camins es van obrir cap al final, allà on no comença ni acaba la llum del fanal.

Desesperats, els protagonistes no tenien ni guió ni hora de sortida,
demanaven ajuda amb crits d'auxili, però el poder del no-res era superior a cap mentida.

Pujaven els cors grimpadors per balcons inexistents, buscaven ànimes
que ploressin sota una pluja dement, buscaven com convertir-se en mutus servents.

La destrucció, camarades, acaba sent el leitmotiv de tota obra que no comença
ni acaba, quan qui l'escriu només creu en la mort com a sortida d'un somni ple de venjança.

No us pregunteu per què van voler caure des de més a dalt que nosaltres,
no us qüestioneu les accions dels altres, la Bíblia i l'Alcorà s'assemblen al Torà.

Ara ja no queda ni la història ni la ràbia. En el desert de Mahoma cavalquen
uns cavalls sense genets, i tan sols relaten la història els vells als seus nets.

Canvia't les sabates i pregunta't què has fet tu perquè tot vagi així,
jo continuaré errant entre les aigües de la mort, allà on em porti Caront.

Relat del buit

Em buido a cada pas que dono. 

Sec estic, com la fulla que vas trepitjar sota la pluja àrida d'un hivern calorós, com l'erm toll que va crear la gota en caure sota els meus peus, tristos i rovellats.

Em buido a cada pas que dono.

Relat de professors i metralletes

He encès la llar de foc. A fora de casa, neva. Fa un fred que pela. A poc a poc l'ambient s'escalfa i adquireix aquesta olor tan peculiar de llenya cremada. M'he preparat una mica de cafè amb una cafetera antiga que tenia ma mare. És una d'aquestes d'estil italià, feta de ferro i molt pesant. M'agrada com perfuma l'aire i com torra el cafè; per això no he volgut mai comprar una màquina d'aquestes modernes que van amb càpsules.

Al menjador hi tinc un moble de fusta lacat de blanc. En ell, hi vaig fer instal·lar un calaix on hi guardo tot el que puc, com per exemple la llibreta que he tret per escriure un conte tenebrós. La idea de fer un relat de por m'ha sorgit de cop, quan he mirat per la finestra i he vist que el sol ja havia marxat i no es veia res de res.

Amb aquest conte que us vull explicar conté un secret. Un secret que tothom, com a mínim en aquesta comarca, sap i coneix perfectament. Però un secret que, més enllà de les fronteres de les muntanyes que ens envolten, no sap ningú.

Per començar li he posat un títol. I l'he escrit amb un bolígraf que vaig robar a l'anterior amo de la casa, just abans de lligar-lo de mans i tirar-lo en un fossar que vaig cavar ara ja fa molts anys al meu jardí. El títol, més o menys, sona així: "Quin és el camí docent?". Sé que no provoca cap mena de por ni crea emocions tenebroses, però és un primer esbós que hauré de retocar un cop acabi d'escriure el relat. Això si me'n recordo, és clar.

Després, he continuat posant-li nom al protagonista just a l'inici del relat, i l'he situat en el context de la història.

En Josep venia d'una família de botiguers. El seu pare no era un assassí, però un dia va aixafar un escarabat al mig del menjador quan tenia la casa plena d'invitats. La seva mare no era infermera, encara que alguna vegada va netejar-li el genoll pelat al seu estimat fill després que aquest caigués per terra jugant a fet i amagar amb els amics.

En Josep va viure una infantesa agradable i, quan va ser jove, va estudiar una carrera a la universitat. Allà va tenir dues parelles, malgrat que cap d'elles va voler casar-se amb ell, tot i que li van jurar amistat eterna després d'acabar la relació. En Josep es va llicenciar amb bona nota i esperava trobar una feina interessant, la feina que havia somiat des que anava a l'institut. Per bé que la sort no sempre es reparteix a parts iguals i, desgraciadament, no va trobar res del que buscava.

Una tarda, mentre bevia unes cerveses amb uns amics, un d'ells li va dir: "Apunta't per ser profe, que en falten i tindràs moltes vacances!". En Josep creia que aquella frase contenia algun secret amagat i desconfiava de fer-li cas; ja que havia llegit en un llibre que hi havia països on els docents acabaven amb el cap tallat i les mans lligades. Malgrat aquests pensaments, al final va haver de claudicar. Necessitava diners per pagar l'estudi petit on vivia i ja no tenia cap mena d'ingrés familiar. Així que l'endemà va apuntar-se a un màster que durava un any i, mentre el cursava, feia feines esporàdiques per sobreviure. Per aprovar les assignatures, els alumnes es passaven les solucions entre ells, de forma que ni tan sols va haver de llegir-se res del que li van plantejar. Això sí, va superar el curs i va entrar a la borsa de treball docent. No va passar ni un mes que ja el van cridar per fer una substitució d'una setmana a un institut. Abans d'anar-hi, va consultar per internet com era l'edifici i com s'hi arribava. De casualitat va esbrinar que en aquell centre un jardiner havia esquarterat la cuinera tres anys enrere. Les fotografies publicades que va trobar a internet li van provocar calfreds i mal de cap; però va agafar forces de dins seu i es va plantar allà a l'hora que l'havien citat.

Després de parlar amb el director, un home que amb molles de pa a la barba, va omplir la documentació que li sol·licitaven i es va disposar per entrar a fer classe. Ell, naturalment, no sabia què havia de fer allà a dins. Hi havia pensat una mica els primers dies de màster, però la idea que s'havia fet era realment vague. Creia que tot vindria sol i que treballant tan poques hores al dia qualsevol cosa seria bona. Abans d'entrar a l'aula, un company li va donar una lliçó magistral que ell va gravar-se a la pell amb foc: "Tu entra i crida, has d'aconseguir que et tinguin por, ja veuràs com estaran calladets". Així ho va fer. Semblava que portés una metralleta a la boca. Li sortia escuma i tot. Certament, alguns alumnes, al principi, van callar. Però l'ésser humà no és submís per naturalesa i, com aquest truc no funcionava, el pobre Josep va anar augmentant els crits i les amenaces, els 'partes', les expulsions de classe, el menyspreu als alumnes i un llarg etcètera d'accions repressives.

Durant molts anys aquella prima lliçó va veure's acompanyada d'altres incorporacions que li regalaven els companys de claustre; companys que havien rebut la mateixa educació pedagògica que ell, en els passadissos, a la sala de professors, al bar del costat de l'institut. Algunes de les màximes que rebia eren: "Res de pedagogia! Un bon cop de sabata sí que els aniria bé a aquests ganduls!" o "A la meva classe els tinc tots controlats, es posen a copiar tot el que dic i no se sent ni mu!". "Tu castiga'ls sense pati i ja veuràs com no s'atreviran a dur-te la contrària", "Són uns imbècils malcriats, els hauríem de fer fora una setmana perquè els passés la ximpleria"...

Com en Josep era interí, va passar el temps fent substitucions d'un lloc a un altre; però al mateix temps anava pujant de número a la borsa i, per fi, es va quedar a un centre durant un període més llarg. Durant tot el temps que va exercir de professor es va negar a fer les oposicions: "Uf, cal estudiar i formar-se! I jo ja tinc molta feina!"; "Ui, no! Passar per l'adreçador? Si home! Això no està fet per a mi!"; "Ara m'haig d'aprendre aquestes collonades de la inclusivitat que promouen els 'wokies'?", "Que jo tinc família eh! I també m'agrada viure! A veure si ara m'hauré de posar a estudiar!". I la veritat és que tenia raó, superar unes oposicions no vol dir fer exàmens, sinó formar-se; i això comporta temps i ganes d'aprendre.

Anys més tard, en Josep ja no tenia tants cabells, i alguns dels que tenia eren blancs. Tenia un grup d'amics ben fort i quedava amb ells també els caps de setmana. Alguns dels companys de claustre eren gairebé família. S'havia fet gran i havia vist que hi havia molts Joseps com ell. A més, tots ells eren pelegrins de diferents sindicats; perquè de les primeres coses que s'aprèn quan un és mestre és saber a quina xarxa social has de consultar si ja has cobrat la nòmina. Així que els Joseps van decidir exigir als amics dels sindicats que abandonessin les seves lluites i fessin tot el possible perquè al Josep i als altres Joseps els hi regalessin la plaça de funcionari.

No us penseu que van agafar unes destrals afilades que els havien regalat una cooperativa agrícola. Ni tan sols els va caldre comprar una pistola a l'home que passava droga del barri. Amb quatre reunions i una mica de 'pressing' van tenir enllestida una lluita que camuflarien com a lluita de classe.

Els sindicats van veure que si no feien cas als Joseps, ells abandonarien la quota i perdrien el seu lloc privilegiat. Per tant, van carregar-se el pacte que havien aconseguit vuit anys enrere amb el govern per poder estabilitzar a tots els treballadors mitjançant una formació que garantiria el bon nivell del sistema educatiu. És a dir, van exigir i obtenir l'anul·lació de la formació com a docent de l'educació pública! Així, tots els Joseps i els seus mètodes 'metralladora' van passar a ser professors fixos.

A les nits, es diu, se sent el soroll de les bales repicant per les parets de les aules. De matinada, es comenta, s'escolta el plor d'una nena humiliada pels professors. Quan és fosc, diu la llegenda, es percep l'abandonament de tots aquells alumnes que se surten del sistema. De dia, quan surt el sol, ànimes tristes i sense ganes d'aprendre entren a les aules al so d'un soroll que recorda la fàbrica.

Relat de les artèries

Sentir-se sol no és un sentiment.

És una espina movent-se entre les artèries.
És el colesterol prement fort a les venes.
És un instant etern sense aire amb el cap sota l’aigua.
És quedar-se cec podent veure les estrelles.
És l’hora punta quan tothom avança i tu no et mous.
És una família somrient i tu sentint com l’enveja et cou.

Relat pels aires

Quan ens agafi la pols,
que se sentin rialles.
Quan la c sigui dels cucs,
que salti tot pels aires.

Cafè en mà m'ho miraré, 

com a nen enjogassat

sota l'estrella trencada,

al costat de qui em serveix

cada nit, amb veu esquinçada, 

gel amb conyac.

No goseu aturar la falç, 

no la de l'home que treballa

amb suor i dedicació;

sinó la del destí

que prega cada dia,

sota el llibre sagrat,

per convertir la meva vida

en l'última oració.

Relat del mal

Un dia el tic-tac s'acabarà; el cor s'aturarà i ja mai més tornaré a sentir aquest petit buit entre batec i batec. Serà aleshores que vosaltres, tot el món, podreu descansar en pau. Per fi algú maligne haurà abandonat aquest costat de la vida i deixarà de fer mal. I és que no fa mal tothom que es porta malament, no. La gent, en general, s'equivoca, erra en els seus actes i -a causa de fets prou importants per a ells- s'obliden de respectar els altres. Per tant, poca gent és dolenta. Poca gent, o gairebé ningú. Mes alguns hem vingut només per destrossar les vides dels altres. Clavar un ganivet ben fort i remoure'l mentre sentim el xisclet suau i trist d'una vida que plora. I quan Sant Pere em pregunti per què, la resposta serà senzilla: perquè sí, perquè soc així, perquè gaudeixo amb el dolor dels altres. El mal és inherent en mi.

Relat de la dalla

No puc més. La tensió em farà explotar. A poc a poc el globus s’infla i les venes demanen explotar. És un tren en contra direcció que torna i torna cada dilluns. És un tren bala que ja he vist tants cops que conec com l’he de saltar.

No crec en Déu, però m’agradaria tant creure-hi que busco en les meves mans quin hauria de ser el que em salvés d’aquest infern reiterat.

El dogma m’és igual, només vull viure en pau i feliç entre els bombardejos de Beirut. Deixeu de llançar míssils, se sent rebotar a la muntanya jueva, deixeu de culpar-me del mal de la humanitat.

No hi ha sabates prou dures per tornar-me a fer caminar. La brúixola s’ha trencat i la nit ha vingut per dibuixar-me la cara per sempre més.

La tarda cau i el minotaure cavalca al seu ritme, jo sento les passes, Faust m’espera amb una birra a la mà, Zeus afila els trons i de fons la dalla xiula per fer-me més fàcil el tall.

Relat del cavall

Pot la tristesa vestir somriures lluents?

Pot amagar-se sota un bon dia una depressió profunda?

Es poden tantes coses a les vides no escollides

que poder es converteix en un cavall

entre un verb i un nom

i baixa avall, avall.

Interior i exterior són mons tan llunyans

que la soga va tallant a poc a poc

l'aire que ja no es respira,

I ha marxat entre ombres

fent veure que la llum il·lumina

un camí més mort que ple de vida.

Relat de la barba

No tothom estava preparat per a tanta literatura, va deixar anar sense despentinar-se. I difícilment es podia despentinar, perquè no tenia ni un pèl al cap. Això sí, la barba que duia era ben farcida, tenyida i gruixuda. Els seus companys tot sovint li havien de dir que se la netegés, perquè després de cada àpat, alguna engruna se li quedava penjant.

En aquell moment, però la tenia neta. Tan neta que la seva amiga li va demanar si podia tocar-li. Es deixaria tocar els pèls per una amiga? La resposta era evident: No. Però igualment s'estimaven. S'estimaven tant que fins i tot, de tant en tant, follaven. Follaven com desesperats, com si fossin conills salvatges en plena època de reproducció. I això que ell era gai i ella encara esbrinava si era lesbiana o bisexual. Tants anys després de la seva primera relació i encara dubtava. I quan la gent li preguntava, perquè evidentment totes les seves amistats en parlaven, ella contestava que aquestes coses ni són ni deixen de ser; que tot flueix i creix. I cert que creixia. Creixia el seu membre mentre l'encastava contra la paret de casa seva. I després de cardar sempre la mateixa rutina. Ens prenem una birra? No m'agrada l'alcohol. Ah, doncs res, me la prenc jo. Però rapidet, que no vull que estiguis aquí massa estona. A veure si vindrà algun amiguet meu i m'hauré de justificar.

Justificar-se, aquest era un verb que cap dels dos aguantava. Un dia, ella va haver de justificar-se davant del guàrdia del zoo. Per què? Doncs perquè s'havia colat a dins d'una zona restringida. La zona en qüestió era la dels ximpanzés. I segurament us preguntareu què hi fa algú saltant una reixa per entrar on viuen els micos. Feu bé de preguntar-vos-ho, però no hi ha resposta. El guàrdia en veure-la va començar a tocar el xiulet i a cridar que marxés d'allà, ja que creia que era una gamberra que robava plàtans. Però quan s'hi va apropar va veure-la espaterrada davant del ximpanzé més vell, que ja no podia ni moure's. Ella jeia nua completament i li feia ganyotes al pobre animal, que se la mirava amb cara de pòquer. Evidentment havia agafat els plàtans de terra, però no per endur-se'ls, sinó per introduir-los a cada un dels dos orificis baixos i el superior. Naturalment, hi va haver vídeo. Un vídeo viral que va provocar el tancament del zoològic i un judici on la fiscalia demanava cinc anys d'internament per a ella. Al final, com tots els finals, va ser previsible, i ni ella va anar a presó ni el judici va tenir ressò. Però el vídeo continua difonent-se i cada cert temps es torna a posar de moda. Pel que fa al ximpanzé, va morir una setmana més tard. Alguns animalistes van atribuir el seu decés a aquell indecent incident.

Dues setmanes més tard de l'enterrament de l'animal, a la ciutat es va inaugurar una plaça amb un monument als primats. Així, en general, sense concretar quins; ja que els regidors de l'Ajuntament no es va posar d'acord sobre quins havien de destacar. El monument en qüestió era fet de ciment, però pintat amb una pintura d'esmalt de color groc. La forma? Una banana gegant, és clar. Aquell acte va provocar, en pocs dies, la reacció irada de tota la contrada. Com nassos se'ls acudia erigir tal menjar, quan tothom -els habitants d'allà- sabia que l'agricultura de la regió se sustentava amb els plàtans. Calia fer apologia de la competència? Quin despropòsit! Reclamaven des del carrer els manifestants. Diuen les males llengües que en la congregació més gran de rebels s'hi van trobar més d'un miler de persones. Tots ells amb plàtans a les mans, agafats com si fossin pistoles. Per sort, ningú va prendre mal; però el cert és que tota aquella gentada cridant i duent una arma fictícia hauria fet tremolar Aquil·les. Tot i que Aquil·les no hauria anat mai per aquells carrers, tan bruts, tan poc cuidats. A l'heroi grec li agradava el luxe i la pulcritud (es prega als historiadors que passin per alt aquests detalls inventats i que, en cas de no fer-ho, prenguin una til·la ben calenta, a veure si així se'ls hi escalda la llengua i no tornen a parlar).

I és que Grècia no tenia zoològics com els entenem ara. Encara que sí que tenia animals, si no fos així com podrien llençar els esclaus a l'arena per lluitar contra els lleons i acabar amb el cap mossegat? Doncs no ho sé, i segurament tu tampoc, però deixa de preguntar-t'ho o et despentinaràs.

Relat d'embutits

L'agafaven entre dues persones, o tres, ja no recordo ben bé quantes mans el tenien pres. Ell provava de tancar la boca, però era impossible aconseguir-ho. Els altres usaven unes eines de mecànic de cotxe. I és que per més que aquella sala semblés d'operacions, tot el que hi havia a dins recordava a un garatge d'automòbils.

Fins i tot una mànega sortia de la paret i provocava un raig a pressió que, quan li col·locaven dins la boca, deixava anar un líquid espès que omplia ràpidament la cavitat bucal, la gola i els pulmons. Els ulls li ploraven i no podia ni cridar. Recordava com la seva mare li havia dit de petit: fins i tot un bistec pot ennuegar a qui li agrada, tot depèn de com te'l mengis. I allí estaven els operaris, operant, amb embuts i trossos de carn triturada entrant a dojo dins seu.

Aparentment no s'engreixava, no era un ànec alimentant-se per fer foie. Per fora continuava igual. Però per dins els òrgans se li distorsionaven i el cor se li rebentava. Hauria agraït una mort ràpida. Un clic. Un tret. Un ganivet afilat. Una espasa com la del rei Artur. Una guillotina com la de Lluís XVI. Una bomba com la de Nagasaki. Però no. Allò no li provocava la mort, només la desesperació.

De fons, els mecànics tenien la ràdio posada. Sonava It never rains in Southern California i ell volia imaginar-se a qualsevol lloc que no fos aquell. Desitjava explotar i deixar les parets marcades amb sang. Hauria sigut tan feliç llençant-se des de dalt d'un àtic amb una copa de vi blanc a la mà.

Relat del primer amor

No soc home d'explicar els meus amors, però Turguénev escriu en una llibreta, de la mà de Vladímir Petróvix, la seva primera història d'amor. I qui és ell per fer-ho i deixar-nos als altres sense l'oportunitat de relatar quatre mentides i una veritat en un full en blanc tacat per la fal·làcia de l'egocentrisme i l'arrogància?

Aleshores jo tenia setze anys. Això va passar la primavera de l'any 1996. Vivia als afores de Barcelona, amb els pares. Tenien una casa a prop de la muntanya i jo em preparava per a res, perquè la vida me la menjava de quarts a tres cada dia. I potser no va ser el primer. Segurament no ho va ser. Per què quin és aquell primer amor que ens acompanya tota la vida? Diu un d'aquests russos que parlen poc que el seu amor primer va ser la mainadera. No coincideixo amb ell, per a res. Però i els que diuen que el primer amor és la mare? O els que tenen una germana i se l'estimen fins a la mort? Com poden parlar d'un primer amor que els hi robés el cor si no n'han tingut mai perquè algú de qui no es poden enamorar els hi va robar?

Potser va ser abans i tot. Qui sap si aquella foto que besava amb ardor i innocència abans d'anar a dormir hauria d'ocupar aquestes línies. Aquells cabells rossos que tothom volia pentinar. Aquelles cames llargues que em despertaven cada matí entre somnis. Només volia tenir cotxe per arribar al centre i endur-me-la enllà. Desitjava viure una vida plena d'experiències úniques i poc mundanes. Però tot succeeix tan de pressa quan vius accelerat que la vida és mort i aquesta t'enxampa aviat. Segurament la incertesa d'algú que no se sentia res no va atreure aquella bellesa fora d'òrbita. Fos com fos, en van venir tantes com ereccions matinals van continuar. Totes amb la mateixa passió. Totes amb aquell ardor de qui espera la guillotina a trenc d'alba i s'esforça per allargar la nit més del que duren les hores.

Primer corria rere esferes buides, després sobre neumàtics inflats. Sempre fugint de tot i de tothom. La cursa que m'ha perseguit ha estat tan intensa que només de recordar-la ja m'he cansat. Em canso d'escriure la llista de noms que van seguir la citrina advocada del diable. M'esgoto intentant reviure ni que fos un instant d'aquells anys de fulgor i descontrol. Però sí, jo tenia setze anys i ella en tenia vint-i-un. Potser estava prohibit. En aquella època m'interessaven molt les lleis, però justament aquestes no. Recordo un dia que ens van dur en cotxe, no sé si conduïa una tieta seva o qui era. Tornàvem d'un bar que ella sovintejava. Allà havíem estudiat, ballat i netejat els gots dels clients. Estic segur que abans havíem anat a un altre lloc i que tornàvem per alguna raó de força major, mes és impossible recordar de què es tractava. Però el que tinc gravat a la memòria va ser com la suposada tieta li va qüestionar davant meu que fóssim parella. Ella ho va negar i jo no vaig dir res. Era absurd. Tothom ens havia vist. La tieta també. Cert és que només ens van veure asseguts l'un al costat de l'altre i menjant-nos la boca mentre ballàvem. Qui ho podia qüestionar? La meva mare segur que no. Però aquesta ja és una altra història.

Relat de justícia

Tot el dia bevent aigua d’una ampolla buida.
Els llavis esquinçats i les mans clivellades
sota un sol de justícia
que ens recorda on acabarem
tant si aconsegueixo morir de set com de gana.

El castell s’enfonsa per haver-lo vist
dempeus, robust, erecte,
des del prat la vista torta
angoixa el cor, la vida, el fat.

El meu pare va morir sol,
com morirem tots,
sobretot jo, damunt d’aquesta,
i no aquella,
gespa cremada que han plantat
a l’asfalt i m’ha robat les ganes
de menjar-me el món
com me’l cruspia a cada vetlla.

Relat del que em dius

No crec res del que em dius, però el professor em va demanar que escrivís un relat i no tenia alternativa. Alternativa a creure't o a escriure'l? A pensar-lo o a pensar-te? No ho sé.

Havien canviat tant les coses que només el fet de tornar-me a veure en aquella situació ja em produïa urticària. "Urticària", diràs; com si estigués escrivint en un bosc ple d'ortigues com aquell en el que solíem anar. I no, no era així. No et vull enganyar. Per això ja estàs tu i les teves mentides. Clar que són tantes les que em dius que aviat començaré a pensar que les veritats que m'expliques ara ja són mentida. Perquè... i si tot allò que em dius fos just al revés de com ho menciones? M'emociones amb la fal·làcia com m'és droga la teva arrogància. Prou! Vull sortir del bucle en el qual m'has ficat! Treu de sobre meu les teves grapes de bufó de la cort, comodí de tots els colors, clown de nas gastat!

He provat de creure't tantes vegades que es fa difícil mirar-te i no veure el cinturó amb el qual em prems cada ronyó.

Els teus imants són la meva sang, no hi ha pol positiu ni negatiu; però fa ja tants dies que no em fereixo que he oblidat com es sagna per amor. Apate, la tempesta ja és aquí. Deixa de seduir tots aquests cavallers de naips, són sets i onzes; són d'avui per ull i demà ja no es veurà. Maya, surt ja d'aquí, prou de mal em fa el cap per a haver de veure't multiplicada en mi. L'eixida és el ganivet que claves, és la foscor que desitges. No t'aturis, jo ja tinc el relat, tu ja tens la mentida; tot acaba com ha començat.