Així com s'obre la flor en plena rosada, els cossos es dilaten per adaptar-se al moment més carnal. Humits, tendres, plens de llum matinal.
No ha plogut, però ho sembla. Dels seus ulls tristos cauen llàgrimes d'enyor. Esplèndids dits plens d'ira caminen ara suaument galtes amunt; recullen els records que troben, cada dia a la mateixa hora, un moment per on eixir volant dels seus pensaments.
Dipositada una gota sobre l'índex, tendeix a desfer-se d'ella, fregant-se amb l'altra mà. Però la pell, que sembla tan impermeable, xucla altre cop aquell salnitre ple de melangia.
Tornarà el cicle a rebrotar, en plena carnada, com floreixen les flors a la primavera. Sorgiran altra vegada els pètals de l'avui, fecundats evocant un passat no molt llunyà. Abrigats amb els paraigües de la felicitat, els humans premeran fort els seus cossos, buscant l'alegria que mai han trobat. Es mentiran, es corrompran. Sota la freda neu i l'escalfor del sol, viuran.
1 comentari:
Això és prosa poètica! M'agrada molt"Abrigats amb el paraigües de la felicitat".
Publica un comentari a l'entrada