De nit aparca tots els seus complexes i es vesteix amb el més atrevit del seu armari. De nit, torna a ser la dona que va seduir la Ciutat de les Punxes. Llavis pintats. Escot marcat i camisa ajustada. Faldilla curta, mitges fosques i calçat de tacó alt. Camina movent el cul i no deixa ningú indeferent. Àvies que reneguen al seu pas. Avis que li tiren floretes. Conductors que es juguen la vida per veure com mou les natges.
De dia treballa de secretària. El cap l'obliga a vestir amb pantalons i americana. Ha de portar el cabell recollit com si fos un home i té prohibit pintar-se les mans. És un home més dins de l'empresa. Els companys de la feina no se la miren, les companyes en fan mofa. Quan hi ha reunió a la màquina de cafè, elles xafardegen i comenten les vestimentes ordinàries que ella porta. Quan hi ha aglomeració al lavabo de nois, ells parlen de totes les companyes de la feina, de totes menys d'ella, que és transparent i asexual.
A les dotze en punt, cada dia, tenen reunió el cap i ella. Tanquen les persianes del gran finestral del despatx. Se senten quatre crits ben forts i, a vegades, algun cop a la taula. La reunió sempre dura vint-i-cinc minuts exactes. Ella sempre surt amb els ulls humits, però sense plorar.
A dins, cada cop la mateixa escena. Ella fent d'ell. Ell fent d'ella. El soldat es vesteix de general i el general de soldat. El cap passa a ser la secretària i rep l'escridassada d'ella. Amb un regla li escalfa les natges mentre el despulla.
No hi ha pitjor humiliació que obligar a humiliar a algú. Provaran de ser treballadors normals. Intentaran convertir-se en ànimes transparents. Però en pocs minuts l'odi promou l'odi i la vergonya desapareix.
De dia treballa de secretària. El cap l'obliga a vestir amb pantalons i americana. Ha de portar el cabell recollit com si fos un home i té prohibit pintar-se les mans. És un home més dins de l'empresa. Els companys de la feina no se la miren, les companyes en fan mofa. Quan hi ha reunió a la màquina de cafè, elles xafardegen i comenten les vestimentes ordinàries que ella porta. Quan hi ha aglomeració al lavabo de nois, ells parlen de totes les companyes de la feina, de totes menys d'ella, que és transparent i asexual.
A les dotze en punt, cada dia, tenen reunió el cap i ella. Tanquen les persianes del gran finestral del despatx. Se senten quatre crits ben forts i, a vegades, algun cop a la taula. La reunió sempre dura vint-i-cinc minuts exactes. Ella sempre surt amb els ulls humits, però sense plorar.
A dins, cada cop la mateixa escena. Ella fent d'ell. Ell fent d'ella. El soldat es vesteix de general i el general de soldat. El cap passa a ser la secretària i rep l'escridassada d'ella. Amb un regla li escalfa les natges mentre el despulla.
No hi ha pitjor humiliació que obligar a humiliar a algú. Provaran de ser treballadors normals. Intentaran convertir-se en ànimes transparents. Però en pocs minuts l'odi promou l'odi i la vergonya desapareix.
1 comentari:
que complicat seria estar en aquest lloc de treball!
Publica un comentari a l'entrada