Aquesta nit, a la Ciutat Perduda no s'hi sent ni una ànima. Ja fa anys que van marxar tots els rodamons. Quan falta gent suplicant i demanant caritat, no esperis trobar ningú vivint amb tranquil·litat. L'aigua està estancada dins dels claveguerams podrits. Les rates també van fugir i no hi queden ni cucs salvatges. Paisatges grisos, cels obscurs, humitat a l'ambient. Els arbres volien abandonar aquell lloc, però la natura els va castigar sense cames. A poc a poc han anat simbolitzant la imatge d'aquella metròpoli que, tants anys enrere, era plena de gent i vida.
Recordo quan ens vam abraçar al mig de la Plaça del Centre. Tu portaves aquell vestit de colors alegres, jo t'agafava per la cintura. Ens vam fer el bes més llarg de la nostra història. Ens vam mirar durant l'eternitat. Era tot tan idíl·lic que mai vaig imaginar el final. Però entre els nostres llavis teníem uns bacteris genocides. Ens passàvem la mort sense saber-ho. Per cada acte d'amor que ens donàvem, un temps menys de vida acaronava els nostres cossos. Ni tan sols quan ens van avisar del que passava, vam saber-ho evitar. Preferíem estimar-nos a conservar íntegres les nostres possiblitats. Era tan fort el plaer del batec dels nostres cors que, per dolorós que sembli, no podíem desembarcar del vaixell de la mort.
Vam quedar-nos nus. Tu, jo, i la resta dels habitants de la Ciutat Perduda. Despullats i amb la pell plena de nafres. Alguns perdien les extremitats, d'altres es quedaven calbs i desdentats. Ploràvem quan ens veiem en aquell estat, però de seguida buscàvem els llavis de la perdició, el contacte plaent que ens convertia en humans abans de fer-nos mortals.
Recordo quan ens vam abraçar al mig de la Plaça del Centre. Tu portaves aquell vestit de colors alegres, jo t'agafava per la cintura. Ens vam fer el bes més llarg de la nostra història. Ens vam mirar durant l'eternitat. Era tot tan idíl·lic que mai vaig imaginar el final. Però entre els nostres llavis teníem uns bacteris genocides. Ens passàvem la mort sense saber-ho. Per cada acte d'amor que ens donàvem, un temps menys de vida acaronava els nostres cossos. Ni tan sols quan ens van avisar del que passava, vam saber-ho evitar. Preferíem estimar-nos a conservar íntegres les nostres possiblitats. Era tan fort el plaer del batec dels nostres cors que, per dolorós que sembli, no podíem desembarcar del vaixell de la mort.
Vam quedar-nos nus. Tu, jo, i la resta dels habitants de la Ciutat Perduda. Despullats i amb la pell plena de nafres. Alguns perdien les extremitats, d'altres es quedaven calbs i desdentats. Ploràvem quan ens veiem en aquell estat, però de seguida buscàvem els llavis de la perdició, el contacte plaent que ens convertia en humans abans de fer-nos mortals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada