Relat de pells

No portava mai collars ni penjolls. Aquell dimecres no va ser una excepció. Era un dels hiverns més freds dels últims temps, però a dins de casa feia calor. La calefacció feia estona que funcionava, la temperatura era tan alta que anaven lleugers de roba. Una samarreta ajustada li marcava la silueta. Les converses es banyaven amb vi. Sovint les paraules eren excuses per amagar les mirades.
En un moment de l'àpat, els dos es van trobar a la cuina. Ell s'hi va apropar perillosament. Ella va mossegar-se els llavis. Al coll hi tenia un gomet que li havien col·locat els infants. Ell va atrevir-se a treure-li, però just quan tenia la mà a un centímetre del coll, ella li va dir: "No em toquis". Ell va respectar la seva voluntat, però no va apartar la mà d'allà durant uns instants. Mentre això succeïa, ella tenia la pell de gallina; els llavis romanien tancats, amb la pressió soferta de les dents; i les cames li feien figa.
Aleshores ell li va dir: "Has de saber que jo recordo les coses a la meva manera. I recordaré aquest moment com un bes etern al teu coll". La reacció d'ella va ser previsible, va riure i es va apartar. Tot va seguir igual, converses banals, gestos de complicitat, mirades perdudes... Però el coneixement del futur, marcat per un record del passat modificat, feia encara més divertida l'existència.