Relat de dolents

De matinada, la foscor es va apoderar de la ciutat. El suau vent que bufava va treure els núvols del cel. La lluna tenia tanta por que no va sortir a saludar. Poques estrelles s'atreveixen a treure el cap quan tot plegat sembla una història de por.
La finestra estava oberta. La cortina es movia al compàs de la música que no sonava. Al menjador només hi restaven els absents. A l'habitació, tots dos tapats fins a dalt de tot. Un espetec va retronar. Els dos van tremolar. Un home entrant per la porta a la força. Era un malvat somrient, amb els llavis pintats i els ulls oberts de bat a bat. Reia i tirava tot el que trobava pel mig. Llibres, gots, espelmes. Tot anava a terra. Buscava per la cuina, pel menjador, pel lavabo. Obria armaris, rentadores, neveres. Tirava a terra la roba, els plats, les ampolles. No s'enfadava al no trobar-los; al contrari, s'animava i seguia convertint-se en el dolent més malvat de l'univers.
De dins de l'habitació van sortir els petits herois. Van abandonar la por i van vestir-se de pressa i corrents, amb els calçotets per sobre del pijama i el llençol enganxat al coll. Van viure un moment molt tens, però amb quatre onomatopeies mal fetes van fer fora el pitjor dels seus enemics.
Després? Patates, croquetes i barreja de suc amb aigua. Era el moment més feliç.