dimecres, 19 de febrer del 2014

Relat d'extres

Passen les cabres i compten els àngels. Caminen les ovelles i veuen els xais. Neden els peixos i observen el dimoni. Demanen, tot seguit, una dosi més. Un petit extra que els deixi viure en pau. No obtenen resposta i, aleshores, comencen a cridar. És un crit somiquer. No ploren, però ho sembla. Busquen el retorn als braços de la mare. Aquella dona que els sustentava quan eren petits i els donava tot allò que volien. Xumet, carícies, carantoines i manyagueries.
Els afalacs que cerquen no són enganys ni publicitat. És pura necessitat. Avui no estan dins d'aquelles cases de rics on dormien en bressols decorats amb dibuixos infantils. Ni tan sols són aquells nens pobres que tenien quatre coses per menjar. Són carn destrossada. Pell foradada. Dents negres i caigudes. Una mirada tèrbola i unes ungles trencades. Roba esquinçada. Sabates sense sola. Pantalons bruts. Són el desgast material de la naturalesa humana. Unes ànimes vengudes a la glòria pagant un preu massa alt per poder-lo gaudir.
Altre cop demanen un extra, un extra per necessitat.

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Noi, avui ha estat massa per mi. No el "pillu".

Yves ha dit...

"Demanen, tot seguit, una dosi més."
Són addictes.

Judith ha dit...

massa droga?