dimarts, 11 de febrer del 2014

Relat de cítrics

Barrejant els cítrics amb els dits. Movent els gels amb les mans. Sacsejant el got amb els braços... La nit era un gerundi ple de repòs. Només comptaven les mirades furtives. Ni un moviment en fals.
A la porta, sis soldats amb llances. A la finestra, dos alarmes electro-atòmiques. Passadís enllà, un sistema de radio detecció d'última generació. Però ell no es movia mai del seu lloc. No en tenia cap necessitat. Bellugava els llavis com l'artista que mou les titelles amb les mans. Agitava la ment a diferent velocitat i, aleshores, va començar a sonar la cançó de l'alliberament.
Ho va fer córrer tot tant com va poder. Un instant, una sensació, una tira grisa penjant del braç. La boira s'apoderava de l'habitació i els humans es tornaven irracionals. Una carícia prohibida, una devoció perduda. Tornava a caure la roba al terra sense fer soroll. Retronaven els crits de complicitat. Quan el silenci és l'armadura de la lluna, els cavallers de la nit surten a cavalcar amb cavalls salvatges. Camins per boscos ennegrits, planures plenes de llum astral. Estrelles que enganyen els creients.
Una nit rere l'altra amb la tempesta dins del cap. No deu ser ressaca quan la ginebra té gust de dona.