En Jan fa estona que no es mou. Mira l'horitzó i recorda el jardí que el va veure créixer. Quan els seus avis regaven la gespa, ell saltava per sobre l'aigua que brollava. L'aurora que es creava ralentitzava el temps. L'àvia somreia i li donava la mà a l'avi. Els gossos bordaven i s'estiraven a terra al costat del Jan. Les hores no es comptaven i els dies es feien curts. Anar a dormir tard era la sense norma que tenia. Es despertava amb el soroll de les tisores de l'àvia quan podava el jardí. Esmorzava dibuixant la música que sentia. Art i distracció duraven tot l'estiu i alguns caps de setmana de primavera i tardor. A l'hivern no hi anava mai. Fet que encara li creava més ganes de tornar-hi amb el bon temps.
La casa del jardí se l'havia fet tant seva que, amb el temps, va passar a ser-ne el propietari. Ara, el Jan segueix tenint les mateixes emocions; però necessita l'ajuda dels seus dos infermers per moure's. Ambdós l'agafen, cadascú per un costat, i l'aixequen de l'hamaca on està estirat. El posen a una llitera i se l'enduen a l'habitació, el netejaran i el deixaran al llit, on comptarà els lents minuts que li queden per morir.
La casa del jardí se l'havia fet tant seva que, amb el temps, va passar a ser-ne el propietari. Ara, el Jan segueix tenint les mateixes emocions; però necessita l'ajuda dels seus dos infermers per moure's. Ambdós l'agafen, cadascú per un costat, i l'aixequen de l'hamaca on està estirat. El posen a una llitera i se l'enduen a l'habitació, el netejaran i el deixaran al llit, on comptarà els lents minuts que li queden per morir.
1 comentari:
Potser morirà feliç recordant aquells bells temps. M'ha agradat molt.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada