Al sopar de nadal, el mico ja tenia preparada la fruita per fer malabars, era un barman ensinistrat que vestia un barret de joglar i capes de feltre. Tots reien mentre ell preparava beuratges màgics sense parar ni un moment.
La dona de la casa cridava el seu marit, on vas amb aquestes birres, per Déu. La finestra s'obria i el vent entrava refrescant la bogeria col·lectiva. Era el moment de tocar el saxòfon, era el minut de glòria de l’il·luminador de la muntanya. No tothom sabia d'on venia la música, ningú podia escoltar res, però a tots els semblava meravellós. La banda musical seguia amb ritme la cançó del funeral. Mentrestant, a dalt de tot, un home vomitava i defecava, no feia soroll, però els veïns ho sabien i, als ulls de Déu allò no era bo.
Van canviar-li el nom a l'edifici, els homes van vestir túniques i les noies van prendre sedants. Els gats picaven els dits contra els finestrals. Una dona despullant-se, un home ballant. Ningú havia vist mai res semblant, dos felins observant la suor de dos humans.
El professor delectava amb les seves lletres immemorials, els alumnes no escoltaven perquè no hi eren. La gent s'havia esfumat de la festa del sisè pis. La lluna s'havia quedat sola i no volia sentir a parlar del sol. Els núvols volien entrar, però la coca no era de farina. La muntanya s'ensorrava i ella continuava ballant i ballant. Entre tanta visió estratosfèrica, ell va deixar anar el paper. Aleshores tots van aparèixer altre cop mirant-se a les cares. No sabien què havia passat, no sabien què havien fet, però la muntanya seguia allí, immortal per sempre més.
La dona de la casa cridava el seu marit, on vas amb aquestes birres, per Déu. La finestra s'obria i el vent entrava refrescant la bogeria col·lectiva. Era el moment de tocar el saxòfon, era el minut de glòria de l’il·luminador de la muntanya. No tothom sabia d'on venia la música, ningú podia escoltar res, però a tots els semblava meravellós. La banda musical seguia amb ritme la cançó del funeral. Mentrestant, a dalt de tot, un home vomitava i defecava, no feia soroll, però els veïns ho sabien i, als ulls de Déu allò no era bo.
Van canviar-li el nom a l'edifici, els homes van vestir túniques i les noies van prendre sedants. Els gats picaven els dits contra els finestrals. Una dona despullant-se, un home ballant. Ningú havia vist mai res semblant, dos felins observant la suor de dos humans.
El professor delectava amb les seves lletres immemorials, els alumnes no escoltaven perquè no hi eren. La gent s'havia esfumat de la festa del sisè pis. La lluna s'havia quedat sola i no volia sentir a parlar del sol. Els núvols volien entrar, però la coca no era de farina. La muntanya s'ensorrava i ella continuava ballant i ballant. Entre tanta visió estratosfèrica, ell va deixar anar el paper. Aleshores tots van aparèixer altre cop mirant-se a les cares. No sabien què havia passat, no sabien què havien fet, però la muntanya seguia allí, immortal per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada