Relat de batecs

El cor bategava lentament. Cridava, sense forces, que algú vingués a ajudar-lo. Però el compàs era tan pausat que, difícilment ningú podia sentir-lo. Les forces minvaven i la suor apareixia per la clariana que deixava veure el seu front. Gairebé no es movia. Sabia que no podia malgastar ni un xic de força. En mode repòs absolut deixava que la circulació i la respiració actuessin soles, sense cap motivació física. A vegades, respirar és un luxe; pensava.
De cop i volta, quan creia que ja tenia controlada la jugada, notava com el tic-tac intern pujava acceleradament. No se sentia tan dèbil, però els pèls dels braços se li posaven de punta. El cos, de  cap a peus, deixava de tenir presència; només sentia una part de dins seu: el cor. Bategava a gran velocitat, com si tingués pressa per fer alguna cosa. L'artèria dreta del coll se li inflava. Li costava respirar. L'acceleració interna el descontrolava. Era capaç de fer els gestos que abans no podia ni imaginar, però era maldestre com mai. Ho tirava tot a terra. Intentava posar-se de peu i queia. Sabia que havia de tornar a l'estat de repòs que havia aconseguit instants abans, però el control del cos estava ens mans d'algú que, de ben cert, no era ell.
Quan la inestabilitat semblava apoderar-se de la seva ànima... Una visió inesperada, un molí de vent, un cop d'aire... i els ulls plens de llàgrimes, plens de vida.