Assegut a la vorera més baixa de l'avinguda Nord.
Mira com els homes de bé caminen sense veure'l. Ja fa estona que se sent un
mort abandonat. Té els pantalons molls i les sabates estripades.
Aviat tornarà a alçar el vol, es creuarà amb
els botxins que el van enviar a la fossa comuna i, aleshores, tindrà el coratge
d'apropar-se als cors buits que el van insultar.
Però mentrestant segueix orinant-se a sobre; no té esma ni per dissimular. Les
quatre monedes que li han regalat els vianants sap que són la caritat dels qui
volen curar-se el cor. No les vol, les tira contra un aparador i trenca el
vidre. Aviat té el circ muntat, un parell de policies i una veïna
recriminant-li que li espanti els clients. I ell es pregunta si algun dia algú el
va avisar de què això passaria. El renyen com si tingués quatre anys. Li
perdonen la vida i li donen consells de com hauria de viure. Ell diu
que sí a tot, però no escolta res del que sent. Són extraterrestres mutants
que han arribat d'altres planetes; són cavallers espacials que viatgen a bord
d'una vida tan llunyana a la seva que, per molt que els escoltés, no entendria
res.
Tanca els ulls i s'imagina un bell flamenc,
amb la seva pota amagada. L'animal menja sense preocupar-se per les feres que
el ronden. El bell flamenc és immortal, sigui, o no, devorat per les dents
d'uns ferotges voltors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada