Estic esperant-te en la llunyania. Sé que no vindràs. No sé com acceptar-ho, però em resigno sota el sol brillant. La pluja ve els dissabtes, quan tu i jo passejàvem, en un univers llunyà. La ràdio ja no sona, res és com abans. El sofà imaginari, en el que em vas abraçar.
De nit les estrelles brillen i brillen. Tot sembla idíl·lic, però ja fa molt que vas marxar. Les llàgrimes m'acaronen, els ulls se m'entelen i torno a sospirar. A vegades em sento sol. Em costa d'admetre, però veig com els dits es toquen i toquen. Aquells matins pentinant-te, el teu somriure s'escapava, quan t'espiava sota el camisó. Recordo quan te'l treia, els dos suant i amb la pell erecta, sentíem el frec a frec, amb tot el que no va passar.
Avui he baixat al forat, just al pou de la ciutat. M'he tancat en una resclosa, esperant rebre la soledat. Aquella foscor absurda, m'ha semblat la mort eterna, però res era més dur, que acceptar la realitat. Tu mai m'havies mirat, jo mai t'havia acariciat, i és que era tan dolç d'imaginar... La vida es trunca amb la realitat.
De nit les estrelles brillen i brillen. Tot sembla idíl·lic, però ja fa molt que vas marxar. Les llàgrimes m'acaronen, els ulls se m'entelen i torno a sospirar. A vegades em sento sol. Em costa d'admetre, però veig com els dits es toquen i toquen. Aquells matins pentinant-te, el teu somriure s'escapava, quan t'espiava sota el camisó. Recordo quan te'l treia, els dos suant i amb la pell erecta, sentíem el frec a frec, amb tot el que no va passar.
Avui he baixat al forat, just al pou de la ciutat. M'he tancat en una resclosa, esperant rebre la soledat. Aquella foscor absurda, m'ha semblat la mort eterna, però res era més dur, que acceptar la realitat. Tu mai m'havies mirat, jo mai t'havia acariciat, i és que era tan dolç d'imaginar... La vida es trunca amb la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada