Les coses havien d'acabar, passés com passés,
d'aquella manera. El Marc feia estona que estava al xamfrà equivocat. El Roger
no li feia ni cas. Per molt que el Marc intentés cridar-lo, el seu amic estava
massa distret parlant amb la Susie. Era feina absurda. Així que ambdós van
estar incomunicats durant tot el matí. Per sort, jo estava a dalt del pis,
assegut a la meva cadira de plàstic que m'havia reglat la tieta farà ara vint
anys. Me'ls mirava i reia. Quin parell. Els demanes una cosa i fan el que volen.
Per sort, tot aquell pla meu no era més que una altra estratègia per intentar
que la Susie estigués ocupada mentre jo llegia el diari. Havia de buscar la
secció de successos. Trobar una notícia que parlava d'un irlandès i, després,
descobrir el missatge que el meu amic Joseph m'enviava des de quilòmetres enllà.
Mare de Déu santíssima, no sabeu com em vaig
posar quan vaig desxifrar el missatge. La Susie era l'objectiu. Jo, l'objecte.
Ells dos, els extres. I de lluny... de lluny una melòdica cançó dels Beatles
inundava una habitació plena de fum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada