dijous, 16 de gener del 2014

Relat de psicotròpics

Miro la lluna a través de la finestra i me la imagino amb samarreta blanca ajustada i texans negres sensuals, dient-me: passa, entra a la nit. Però poc després m'adono que la meva imaginació és fruit dels psicotròpics que els Mossos m'han donat. Crec que no hauria de relacionar-me més amb aquell musculós calb, sempre m'acaba donant merda de baixa qualitat.
Em costa, però vaig fins al lavabo. De camí ensopego amb una prestatgeria i faig caure una foto. Freud diria que alguna cosa del subconscient està actuant, perquè la fotografia és la del meu casament. Jo li respondria que a la seva època les drogues no eren tan dures com aquestes que em passa el defensor de la llei.
Els esforços que faig a càmera lenta, per obrir la porta, troben el seu premi. Per fi sóc al bany. Em miro al mirall i noto com la temperatura em puja. No em reconec. L'home que hi ha davant meu no s'assembla a mi. És espantós, té la cara deformada i un ull penjant a mitja galta. Inevitablement, em poso nerviós. Necessito una dutxa. Hi entro. Sense desvestir-me. Encenc l'aixeta i deixo que l'aigua freda em mulli tot el cos. Amb prou feines hi cabem tots dos, la banyera és petita. Ella s'hi ha ficat sense avisar-me. La seva samarreta blanca és ara completament molla. Es treu els texans amb dificultat. M'abraça. Em besa. Li acaricio els cabells xops i li passo el dit per sobre dels llavis.
Al cap i a la fi, no és tan dolenta aquesta droga, fins ara no m'havia dutxat mai amb la lluna.