L'Home de sabates de plàstic camina sense
rumb. Aviat es troba la Bella dorment del matalàs vell. S'aturen l'un davant de
l'altre i es miren a la cara. "Què ens ha passat?" Es pregunten sense
dir ni paraula. "Com hem sigut capaços de destrossar-nos d'aquesta
manera?".
Els dos s'asseuen al banc de la plaça i miren
els coloms menjant llavors que una dona ha tirat per terra. Ella li diu alguna
cosa, però ell no l’entén. Segueixen observant aquell menjar brut que
engoleixen els ocells sense pausa.
Un nen passa corrents i espanta l'aviram. Els
pares vénen darrere seu. S'agafen de les mans i riuen en veure el seu fill
cridar sense parar.
En uns instants els coloms ja han tornat. La
Bella dorment escup al terra i renega del xiquet que s'ha endut la felicitat.
L'Home de sabates mou el cap, no perquè no hi estigui d'acord, sinó perquè no
l'ha entès.
Passen les hores i cap dels dos diu res més. Finalment,
ell agafa la seva bossa bruta plena de llaunes buides i marxa. Ella se'l mira i
repeteix altra vegada un renec. S'ajup i agafa unes llavors que els coloms han
deixat.
El riu no passarà aquesta nit. Els carrers
humits tornaran a ser secs. La pluja acarnissada donarà una petita treva. I
dels records que els rodamons creïn avui, els humans ens farem més animals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada