Relat d'enfonsats

Tocat. Enfonsat. Abatut. Destrossat. Estripat. Esquarterat... Sobre la casa de la tristor hi descansava un núvol que no volia marxar mai. Quan la nit entrava pel costat més fosc, ell agafava el seu vell Ford i conduïa muntanyes enllà. Revolt rere revolt notava com els pneumàtics cantaven el cant dels morts. No tenia por, no tenia vida. Conduïa i accelerava amb la música a tot drap. Com més forta sonava la cançó, menys pensava; com més ràpid anava, menys podia recordar. Va aprendre a oblidar, va aprendre a viure pel demà. Amb l'alè gastat i els ulls vermells de tant plorar, arribava altre cop a la benzinera del poble. El mateix vell cada nit li recollia els diners darrere la finestreta. El mateix olor a gasoil cremat sortint a pressió directe al motor. Tornava al seu seient i, a poc a poc, iniciava el camí cap a casa. Hi ha pobles que, de matinada, tenen un aroma particular. Sense gent. Només amb cadàvers navegant.
Aquella nit va ser com les altres. Mateix recorregut i mateix risc. La vida penjant d'un fil al costat d'un cingle. Els records esborrats a l'instant per cada ensurt nocturn. Entrava al pàrquing sense fer soroll. Tot era de cara per començar un nou demà.