L'home s'acostuma a fumar quan li donen una
cigarreta...
De peu, caminant per la platja. De peu, amb
els ulls cegats pel sol. De peu, camí de la frustració de la vida. Ell segueix
igual: Escèptic, apàtic, cansat, avorrit i acostumat. Acostumat al canvi de
ritme imposat per un món aliè al seu.
Té una pistola a la butxaca i no sap bé què ha
de fer, però li han dit que sigui un amic i ell ho serà. Després li diuen que ha
de ser jutjat i ell ho acceptarà. Resulta que va ser el fill d'una dona morta i,
naturalment, també ho va acceptar.
Va matar un àrab i la llum que el va fer
actuar no va ser divina. Va convertir-se en un assassí sense cap predisposició
ni cap motiu, però l'advocat de l'estat té la llengua molt llarga i, un cop et
posa la mà a sobre, ja estàs arreglat.
Preparat per rebre el càstig social, ell ho
acceptarà. Ha matat algú i l'han jutjat per tot menys per allò. La gent
l'assenyala i el culpa dels crims més grans de la humanitat, però ell fuma una
cigarreta quan la té, i la deixa de fumar quan no la té.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada