Al canal vint-i-tres un home parla de
l'alimentació saludable. Les avantatges de no consumir només un tipus
d'aliments i la conveniència de fer esport per digerir millor totes aquelles
substàncies impures pel cos. El Ricard està al sofà davant la pantalla plana,
però no li presta cap tipus d'atenció. Té els ulls oberts de bat a bat i podria
semblar que mira el citat documental; però no. Està escoltant els veïns, els
seus crits són forts i contundents. Cal posar-hi tots els sentits per saber de
què discuteixen, encara que no cal fer-ne massa cas per saber que no ho fan de
bon grat.
Un cop al terra, sembla un gerro trencat. Un
insult. Un retret. Problemes que surten de les cases sense que surtin de dins
del cor. Rancor enviat com a projectils, escuts de pell que són incapaços de
sentir res. Adults que es porten com nens.
Nens que mai van demanar ser adults.
El Ricard abaixa les parpelles fins deixar la
vista en negre. La foscor li ajuda a seleccionar el canal d'àudio. Ja no sent
res del que diu el presentador obsessionat amb els aliments. Només escolta la passió
descontrolada de dos ments que juguen a ferir-se sense adonar-se del mal que
es fan.
El Ricard prem, a poc a poc, el ganivet. Se
l'incrusta perpendicularment al cos. Travessa la pell i es cola per dins de les
costelles. No crida. No li cal. El dolor és interior. L'arma blanca arriba al
cor i deixa de respirar.
Resta amb els ulls oberts i el membre erecte.
El soroll continua, la televisió, els veïns, els cotxes del carrer. Soroll
sord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada