Deia un amic meu que a la llibertat només s'hi
arriba a través de la violència. Jo mai he estat d'acord amb aquesta afirmació
i, si voleu saber per què ho dic, seguiu atents a la història del meu amic.
Un dia es va llevar de mal humor i va baixar a
comprar l'esmorzar. Ell no estava per històries rares i, cada cop que veia les
meuques sortir de la casa del costat, els hi deia quatre coses mal dites. Elles
li feien el ditet i li treien la llengua, aleshores era quan ell se sentia
lliure. Caminava amb el rostre alçat, encoratjat de fer el que calia. Veia un
parell de gais pel barri, caminant amb les seves pells cares i les seves botes
altes i els escopia. A canvi rebia uns mots malsonants i ell continuava el camí
sentint-se lliure del tot.
El flequer era un home de la seva edat, tots
dos van coincidir a la guerra continental, tot i que mai es van conèixer en ple
combat, perquè pertanyien a diferents batallons. Només entrar a la fleca feien
la salutació militar i després reien. L'home li donava el pa com si li donés la
bandera del seu esquadró, el meu amic la rebia com si tingués la medalla
honorífica del país.
El ritme de la història seguia i seguia,
creuant els límits de la realitat i de la ficció, fins que d'entre els somnis
el meu amic va veure'm a mi. Jo anava vestit de glam i amb les ungles pintades.
Va començar a vomitar i vomitar. Quan ja no li quedava ni la bilis, va suplicar
que m'esfumés del seu cap. Ho vaig fer, sentint-me lliure, molt lliure; com qui
camina amb l'aprovació dels seus per haver fet el bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada