La ballarina canta sobre l'escenari. El seu cap li recrimina des de la banda. No vol que canti, només vol que balli. Li exigeix un nu integral, ella plora, mentre canta. No es desvesteix i surt corrents. El públic l'ovaciona. Cantava amb el sentiment de qui se sent foragitada. Alguns fins i tot ploren. D'altres se senten excitats, molt més del que ho poden estar en d'altres actuacions femenines.
Als vestidors, un company de feina se li acosta i li pregunta per què ho ha fet. Li diu que ha provocat el seu comiat. Ella és taxativa amb la seva resposta. Mai es canvia els texans. Si no ho fa a casa, per què ho hauria de fer en públic. El ballarí ni tan sols s'havia fixat amb la seva roba, aprofita i mira com va vestida, els citats texans i una mera samarreta negra de tirans. Vesteix amb senzillesa. S'excusa per no haver-li observat mai la vestimenta, tan adorada per ella. Es justifica parlant de la blancor de la seva pell, del seu atractiu coll, de la seva mirada amagada. Les seves paraules l'ensarronen.
Ell és un tirà. Ella una flor resistint la nevada d'hivern. Es miren. S'escolten. Es parlen. Es coneixen. I quan la purpurina d'ambdós deixa veure la pell que gasten, la porta s'obre. El director entra i li comunica el seu comiat. Ja no tindrà cap més funció. Ja no cantarà més. És aleshores quan la flor es panseix, s'arruga, es compungeix. En uns instants ella és diminuta i ell no la pot trobar. Amb el cor trencat, el ballarí la cerca. La troba dins d'un calaix, amagada, avergonyida. Se la posa a la seva mà i l'observa amb tant delit que ella torna a créixer. Són altre cop dues figures d'alta presència. Són un desenllaç fatal de la humanitat. Ell li xucla la sang del coll fins deixar-la morta. Abans, però, ella xiuxiueja: "Sabia que eres un vampir". I ell li contesta: "Els vampirs no existeixen, sóc un gurmet".
Als vestidors, un company de feina se li acosta i li pregunta per què ho ha fet. Li diu que ha provocat el seu comiat. Ella és taxativa amb la seva resposta. Mai es canvia els texans. Si no ho fa a casa, per què ho hauria de fer en públic. El ballarí ni tan sols s'havia fixat amb la seva roba, aprofita i mira com va vestida, els citats texans i una mera samarreta negra de tirans. Vesteix amb senzillesa. S'excusa per no haver-li observat mai la vestimenta, tan adorada per ella. Es justifica parlant de la blancor de la seva pell, del seu atractiu coll, de la seva mirada amagada. Les seves paraules l'ensarronen.
Ell és un tirà. Ella una flor resistint la nevada d'hivern. Es miren. S'escolten. Es parlen. Es coneixen. I quan la purpurina d'ambdós deixa veure la pell que gasten, la porta s'obre. El director entra i li comunica el seu comiat. Ja no tindrà cap més funció. Ja no cantarà més. És aleshores quan la flor es panseix, s'arruga, es compungeix. En uns instants ella és diminuta i ell no la pot trobar. Amb el cor trencat, el ballarí la cerca. La troba dins d'un calaix, amagada, avergonyida. Se la posa a la seva mà i l'observa amb tant delit que ella torna a créixer. Són altre cop dues figures d'alta presència. Són un desenllaç fatal de la humanitat. Ell li xucla la sang del coll fins deixar-la morta. Abans, però, ella xiuxiueja: "Sabia que eres un vampir". I ell li contesta: "Els vampirs no existeixen, sóc un gurmet".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada