Diumenge pel matí, la casa comença a
omplir-se. Familiars i amics, vinguts de totes parts del país es troben en un
dia festiu memorable. A comptagotes van arribant, amb l'alegria que regala el
timbre cada cop que entra una família. Per sort, la finca del camp és gran. Hi
caben tots de sobres. La tieta Maria ha portat dos pastissos que ha comprat al
forn del barri, "és el millor forn de la ciutat", diu ella cada cop
que els ensenya. Els tiets que no són tiets, però com si ho fossin, van anar ahir
a comprar la carn a la xarcuteria del poble, quilos i quilos que avui es faran
a la graella. La llenya ja crema mentre els convidats prenen cerveses i miren
com els nens juguen a pilota al descampat.
Durant el dinar, riure i plorar de riure; tot
junt en el primer plat on el vi és el protagonista. Cap al torn de la carn
algun ja va més passat de voltes i les discussions pugen de to. És habitual,
ningú es preocupa, s'estimen i és normal
dir-se el nom del porc.
A les postres els nens són els protagonistes,
volen repetir i menjar tot el que no han fet abans. Després arriben els cafès i
els licors. Cap infant a la taula, només adults parlant de coses d'adults.
Plorant fins i tot, perquè les paraules acompanyen molt bé l'amistat. Es troben
molt a gust, no volen marxar. Però cap al vespre, quan la nit ja comença a
treure el cap i el fred hivern invita a marxar abans de sopar, un a un van
desfilant i abandonant la casa.
És hora de sopar, ells dos asseguts a taula
mengen un parell de torrades que han sobrat. Cap llum encesa a la finca, només
la de la cuina, on ells dos s'acompanyen només amb la mirada. Ni una paraula.
Cap alegria. Abans de dormir, a recollir-ho tot. I mentre ho fan pensen en la
solitud que els hi ha quedat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada