Del taüt treuen el mort. Sonen els instruments de vent. Un parell de trombons fan els honors. La gent plora desconsoladament. Ella diu: "Anit era tan guapo, lluïa una naturalitat extrema, els ulls caiguts, la cara xuclada, la pell plena d'esquerdes. Avui fa un aspecte horrible, amb aquest somriure artificial, les dents de plàstic i tots els colors amb els què li han pintat la cara... Ha mort sota una taca d'oli".
I és hora de sortir. Els bars estan plens. Les cerveses corren d'un costat a l'altre. La gent somriu i canta alegrement. La cambrera s'endú propines i es deixa tocar el cul. I després d'una estona tornen altre cop al tanatori.
Ella se'l mira i es pregunta: "Hauran fet servir una brotxa del nou o hauran passat directament el rodet? Creen humans com si fossin robots just quan deixen de ser-ho. La música no fa justícia, res pot ser emocionant quan no té sentiment. Les celles pintades, la perruca ben posada, el vestit sense pedaços que mai hauries dut. Ha mort sota una taca d'oli".
I el capellà fa alçar a tothom, però les monges no van pintades i els veïns escridassen la veu de Déu. Un parell de trucades i ja tenim el pintor a la porta. Totes elles, ara, a conjunt amb el mort. Llavis vermells passió, parpelles de purpurina, galtes ataronjades... El vestit religiós queda massa llarg i, immediatament, un dels presents s'ofereix per escurçar-lo.
És un encontre angelical, porten tots un estuc venecià. És el moment de marxar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada