"Sembla mentida com una persona tan aliena pot ser tan propera". La Quima i la Fina xerren assegudes al banc del Carrer Trumet. Davant seu, a uns quants metres, un home parla dempeus a un rodamón. Aquest últim està assegut i, per veure bé el seu interlocutor, ha d'alçar la barbeta de la cara inclinant la vista cap a dalt. La conversa entre els dos homes té poc interès, molta doctrina de part d'algú que ho té tot i, sense escrúpols, es permet donar lliçons a qui no té res. Mentre ho fa li deixa anar dos euros, en monedes de cinquanta, sobre la gorra que hi ha estesa davant.
Aquí ens interessa saber què diuen les dues dones, perquè elles jutgen el món cada dia, assegudes a un carrer aleatori. Parlen de gent que no coneixen de res. Els observen i en fan crítica. Són dues germanes d'una família que no es té cap tipus d'estima. Els dinars familiars són benzineres al costat de fogueres. Mai se sap quan el ble arribarà a la benzina, però tothom porta armadura per evitar rebre ferides de la metralla.
Les dues germanes dictaminen el bé i el mal, però no s'asseuen mai, tristament, al banc dels observats.
2 comentaris:
Alló de veure el pal a l'ull dels altres i no veure la biga en el nostre . Deu ser per la proximitat?
@Gemma: ens passa a tots, no?
Publica un comentari a l'entrada