Relat d'elles

Tenia setanta anys i la pell li continuava blanca com la lluna. Aquell dia no portava la roba que sovint duia, sinó que s'havia posat un conjunt que guardava des de feia més de trenta anys. Esperava li anés bé, i així va ser. El conjunt negre estava format per uns sostenidors amb un brodat senzill i unes calces transparents per darrere i llises per davant. El duia poc quan encara no tenia els quaranta, però  un dia va decidir guardar-lo per sempre més al fons de l'armari. Ho va fer en un amagatall secret que només ella coneixia. Allà es va quedar, passant a l'oblit i adquirint aquella plusvàlua que només la nostàlgia sap donar.
Tot just feia una setmana que el va trobar mentre desmuntava el moble. Va ser aleshores quan es va recordar d'ell i va decidir buscar-lo. Aquella peça de llenceria el recordava a ell com les roses recorden la primavera. La recerca va costar una mica, però quan un està jubilat té 24 hores al dia per dedicar-se a les obsessions. Finalment van citar-se i ell va acceptar encantat.
Dos vells arrugats mirant-se sense vergonya. Ella l'esperava a dins del llit. Només hi havia un cobrellit marró, els llençols els havia tirat per la finestra feia una estona. Ell se'ls havia trobat davant la porta de la finca i, sense dubtar-ho, els havia olorat per recordar-la abans de pujar. Ho tenia clar. No volia sexe, no desitjava amor, ni tan sols buscava passió. La volia a ella...