Hi havia una vegada, a l'oest. Un dia, ara fa
ja molt temps. L'escriptor bevia uns beuratges màgics amb els seus companys de
viatge. Feia més de vint-i-quatre hores que estaven immersos en el món màgic en
el que navegaven. No havien dormit, ni falta els feia. Esmorzaven daiquiris,
dinaven cervesa i sopaven ginebra.
Hi havia una vegada que parlaven i parlaven,
sobre temes mundans i repetitius, discutien i reien. Es drogaven... viatjaven.
I mentre a l'oest tot això esdevenia, una estrella es desplaçava pel cel dins
d'un coet amagat. Aquest fet no hauria tingut transcendència si no fos perquè
un dels viatjants va veure una llum movent-se a dalt de tot. La seva
interpretació va ser tan clara com la foscor que corria per les seves venes.
Va saltar de la cadira i es va tirar al terra
implorant que baixés aquell astre celestial. L'escriptor i el jutge van riure's
del pobre pallasso mort de tristesa. I quan la tristor surt dels ulls, només
poden passar dues coses: I va succeir la pitjor de totes. El pallasso de cap per
vall, intentant tirar-se pel balcó. El jutge aguantant un peu del pallasso i
l'escriptor aguantant l'altre. Més de tres metres separaven la raó terrenal de
l'alçada que el balcó els mantenia.
Segurament l'haguessin d'haver deixat caure.
Un forat més, una vida menys. Un càrrec dins les motxilles. Però no ho van fer.
Van riure mentre sacsejaven les cames del pallasso.
Algunes coses passen per motius espirituals.
En Romeu havia anat al balcó a buscar la Julieta i la vida se'ls va emportar
l'amor. Així, a l'escriptor li creixia l'ego, al jutge la veritat, i el
pallasso seguia sent tan pobre com sempre.
Tots tres reien i bevien, deien i juraven
paraules i mentides que la història es va dedicar a esborrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada