Al bell mig del gris fum que ocupa tot l'ambient de l'habitació, la senyora Fina resta asseguda sobre un balancí. La cadira es mou amunt i avall, com un vaixell ho fa sobre les onades en alta mar. Ella no mou ni un pèl. Té els ulls oberts i la boca tancada. La seva mirada inexpressiva delata, a primera vista, que ja no està en aquest món.
Un bomber entra a la cambra cridant i movent tot el mobiliari. No hi ha foc, només fum. Porta una màscara que li envolta tot el cap. Dins de la càpsula hermètica en la que es troba, sent la seva pròpia respiració, la seva veu, la seva consciència. De cop l'escena s'atura i res es mou. La quietud dura un segon, no més. Davant seu apareix un cavall, corre donant voltes al costat de la senyora Fina, que continua sense moure cap part del cos. L'animal corre tan ràpid que el bomber es posa nerviós. Prova d'aturar-lo, però no pot. Sense saber per què, acaba saltant a sobre del cavall i es veu immers en una acció infinita que el porta a l'eternitat. El bomber cavalca i cavalca, donant voltes al voltant d'una vella morta que s'asseu en un balancí que no para mai, en una habitació plena de fum que ha acabat explotant.
2 comentaris:
Diuen que l'eternitat és eterna.
Ufff!! L'imatge visual m'ha encantat. Molt David Lynch. L'imatge de la vella és aterradora
Publica un comentari a l'entrada