Cansat i amb els ulls vermells baixa pel
carrer del Raval. La lluna plena il·lumina el seu pas pels carrers enfosquits. L'empedrat li dificulta el caminar, mes sap que ha d'anar-hi
sens falta. Ja fa massa que no hi va i, avui, és un dia especial. Arriba al
trencant de la Plaça major i s'atura, davant hi ha la petita església de Sant
Medir. La seva estima per aquest edifici va molt més enllà de l'admiració
arquitectònica, les sensacions que té quan hi entra són del tot sobrenaturals.
Quan obre la porta, un ventet de lleu força el
despentina. És l'aire impur que s'escapa
de les quatre parets que el retenia. És un moment únic, sublim. Sent una
excitació interior incomparable i, sense semblar afectat per les
circumstancies, actua amb normalitat aparent. Però quan és just davant seu, la
veu se li trenca i li costa aguantar-li la mirada. La verge és nua, sense cap
dels draps que li acostumen a posar els catòlics. Es mostra així només quan ell
s'apropa al temple diví. Els creients diran que no és cert que estigui
despullada, és més, una vella que resa a primera fila assegura que va vestida
amb texans blaus i samarreta negra, però ell no hi està d'acord. La verge és
nua i li dóna el seu cos com a regal.
Ell l'accepta i resa amb devoció. Comença l'oració pel coll, connectant amb Déu
mitjançant els llavis i els dits. Segueix resant per tot el cos, acariciant els
petits pits que la verge li ensenya. No té pausa ni descans. És un devot en ple
èxtasi celestial. Ni hòsties ni vi sagrat. Només pell contra pell i la sensació
d'actuar seguint les pautes de la Santa Trinitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada