dijous, 6 de març del 2014

Relat de gots

Un home regira una paperera a una de les cantonades de Plaça Catalunya. Està just davant l'entrada d'un dels centres comercials més grans de la ciutat. La gent hi entra i hi surt amb les bosses plenes. No hi ha aturador. És un descontrol consumista. Ell, en canvi, agafa un got de plàstic que encara té una canya a dins. Xucla i escura les últimes gotes que algun turista deu haver deixat.
Al seu voltant hi ha pantalons d'oferta, rellotges de luxe importats, regals per a nens i nenes... Hi ha de tot i no hi ha res.
L'escriptor resta a la cantonada inversa d'on està l'home bevent. Ho veu tot i sent com el cor li batega a mil per hora; com si en poca estona arribés la fi del món. Tot i haver-hi diamants exclusius passant pel seu costat, ningú veu el rodamón. És invisible.
Quan creu que ja no pot escurar més aquell got ple de restes i brutícia, alça la vista i veu l'home del llapis. Deixa el got altre cop a la paperera i creua a poc a poc el carrer. Ho fa quan el semàfor està en vermell. Els cotxes i les motos l'esquiven i fan sonar el clàxon mentre circulen a tota velocitat com si poguessin escapar del ritme atronador del temps. Ell ha deixat de ser invisible durant una estona. Ningú l'atropella, tots han fet un esforç per evitar col·lisionar i trencar la part frontal del cotxe.
El vell arriba just davant del novel·lista i li pregunta com acaba el llibre que està escrivint. La resposta és obvia, li contesta, al final sempre hi ha la mort.