Fa dies que en Roc no dorm. Quan cau la nit i
els estels pentinen el cel, s'amaga sota el llençol que li va regalar la seva
mare i respira profundament. No passen més de cinc minuts que treu el cap per
sobre del llençol i veu, en el fosc ambient de la cambra, tot d'ombres
movent-se al seu voltant. A l'instant, allarga el braç i encén el llum. Ningú
és amb ell. Però la pell se li posa de gallina i una brisa freda el despentina.
S'aixeca i camina pel passadís de casa seva. Busca rere les cortines, dins del
bany, sota les taules... però no hi ha ningú. El pis és buit, per molt que ell
pugui imaginar altres coses.
Torna altra vegada cap al llit i tanca el llum.
Abans, però, puja les persianes, la lluna i les estrelles faran més planera l'estona en
la negror. Res és com imaginem, perquè les llums tènues fan ombres i les ombres
fan por. S'ha d'amagar una vegada més sota les robes familiars, sota les penes
del passat. Agafa amb força l’extrem del llençol i es cobreix el cap. Plora. Té
por. La paüra pel desconegut fa fer-li fer coses impensables. El futur és del
tot misteriós, el passat és trist. Arrelat en pensaments antics no pot mirar
més enllà. Tanca els ulls i fa un forat a la capa protectora. Veu ombres sobre
seu, tocant-lo, acariciant-lo, parlant-li fluixet. La cambra és plena de gent,
coneguts, familiars, estimats i odiats. Els vol fer fora, però quan les ànimes
naveguen per la ment, no hi ha crit que les pugui exiliar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada