Relat de camps

En la absurditat del temps descansa el silenci. Més lluny del que el seu braç pot atansar, el sol diu adéu sense cançó de comiat. Dalt del turó se sent la brisa del vespre acaronant la seva cara. Els plataners desfilen en formació de dos al voltant de la carretera. Cap cotxe, cap crit. Només de tant en quan el so distant de les campanes. Els ocells ja fa estona que descansen als seus nius. És el moment d'alçar-se  i retornar cap a casa. El camí, de nit, no és agradable ni tan sols per ell, que ha viscut aquí tota la vida.
En aixecar-se ensopega i cau de morros. La dissortada sort ha vingut a buscar-lo en la pau més esfereïdora de la comarca. Voldria cridar, però no pot. Voldria pensar que si pogués cridar, algú el sentiria; però no és així. Voldria tenir forces i posar-se dempeus, però les cames no li responen.
A menys de deu metres hi ha la porta del cementiri. Un parell de xiprés donen la benvinguda als morts. Una porta negra i obscura no deixa sortir els qui han entrat. La clau, entre la vida i la mort, es forja a partir de la conexió entre l'home i Déu. És necessària la mà humana per fer-la, és de menester el do diví per donar-li sentit.
Estirat a terra observa com la llum desapareix. L'aire és més fred. Ell continua immòbil. La lluna només té la meitat del seu cos per il·luminar un paisatge que, tot sovint, no vol mirar. Són els mateixos camps que fa unes hores eren bells i extensos. Però ara es mostren esfereïdors i tenebrosos. El silenci de la nit es trenca amb el soroll de la porta del cementiri. A poc a poc s'obre de bat a bat. A poc a poc dicta el temps la seva sentència.