La dificultat va venir els anys següents, no
pas quan va caure aquella tempesta que es va endur tot el poble. Ell seguia allà,
immòbil, entre les ruïnes que havien quedat. Cada matí sortia a llaurar el
camp. Havia de passar pel carrer major i contemplar com les cases lluïen
aquella tristesa insòlita que desprenen els pobles fantasma. Creuava la plaça
de l'ajuntament i recordava els balls que s'hi feien. Eren altres temps,
companys de municipi, germans, cosins, tiets... família al cap i a la fi. Tots
restaven ara sota les pedres. Ell els va anar enterrant un per un.
Va tardar ben bé quinze dies en cobrir de
terra tots els seus amics. Va començar pels més petits, nens de poc més d'un
any, amb la pell morada i els ulls oberts de bat a bat. Nenes que volien ser princeses
i s'havien quedat a mig camí. Adolescents que sovint anaven torrats i que, ara,
tenien els cossos plens de cucs. Pares
de família que somniaven en veure créixer el seus infants. Mares plenes
d'alegria, vestides i nues, totes amuntegades les unes sobre les altres. Avis que
esperaven la mort, però no d'aquella manera. Tot un poble unit sota la sorra
que se'ls havia endut la vida.
Ell continuava amb el seu dia a dia, amb la dificultat
que comporta haver de mirar les ombres que ja no hi eren. Parlava a les plantes. Comentava el dia amb
les pedres. Es comunicava amb els núvols. Va viure més que ningú. Enterrat en
la tristesa de qui no té ningú per viure amb ell.
2 comentaris:
Molt bona descoberta la què he fet venint a parar a aquest blog. M'ha agrat molt llegir-te i penso tornar.
Salutacions.
Hola Josep! Benvingut al bloc! espero que comentis sense tallar-te ni un pèl, sempre que vulguis!
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada