L'home de la bufanda verda feia una hora que caminava pels volts de casa seva. No havia marxat molt lluny, però els seus fills no sabien on s'havia ficat. Ell caminava per treure's tots aquells problemes del cap. Un peu i després l'altre. Mirava a tot arreu i no mirava res. Intentava esborrar aquells pensaments impurs que se li havien posat a dins del cap. Però no podia fer-ho.
A la vida procurem escriure i esborrar el que volem, però és la pròpia vida la que ens escriu i esborra el que vol. L'home de la bufanda verda es va trobar una dona que semblava la seva filla. Tenia els seus ulls i la seva carona de noia innocent. Les mans semblaven les de la mateixa hereva del seu llinatge familiar. I aquell posat, podia estar segur que era ella. Però no ho era. Ni es van saludar. Ella va creuar el carrer i ell va seguir caminant. Un minut després tots dos van començar a córrer. No sabien per què, però es buscaven. I ja no es van trobar. La nit era fosca, però en els carrers de la ciutat els fanals il·luminen aquelles ànimes que hi volen veure. El que passa és que no sempre tothom hi vol veure clar. No tots tendim a circular pel costat bo de la vida. Eren dues ànimes mortes. Una família desgraciada i sense arrel social. Eren uns com uns altres. Tot el bloc de pisos era igual. Els veïns tenien fills i pares. Els pares tenien veïns.
No van trobar-se mai més, ni pare ni filla. I un dia de Nadal, quan ella menjava la sopa que havia preparat pels seus fills, va veure la cara d'un d'ells i es va recordar de l'avi oblidat.
2 comentaris:
He fet bé de tornar a llegir-te, doncs aquest relat és una petita joia. Tendre i tremendament emotiu. Enhorabona.
Moltes gràcies @Josep! Era la intenció d'aquest relat, que fos emotiu i tendre.
Publica un comentari a l'entrada