A mitja tarda han portat l'estàtua de marbre.
L'han col·locada al mig del menjador i ja fa estona que tothom ronda pel seu
costat. Sense operaris que la vigilin tot fa pensar que rebrà algun cop i caurà
a terra. La seva fragilitat extrema pot provocar una trencadissa total. Però la
sort és amb ella i, com si es tractés d'una obra teatral estudiada, els
personatges naveguen pel camí marcat sense topar-s'hi.
Passen les hores i el vi i el menjar vola pels
aires. Descontrol. Descerebrats cridant.
Alcohòlics estirats per terra. Drogoaddictes dins de castells de cartró. I ella
allà al mig, immòbil. Sense moure ni un centímetre el seu bell cos.
Pugen el volum de la música i el ball comença,
però ningú l'empeny ni la molesta. Arriba l'artista creador de l'escultura i no
diu res. Se situa darrere d'ella i admira les belles formes que ha creat, marcadament
sensuals. No pot sentir altra cosa que orgull i satisfacció. Li venen ganes
d'apropar-se-li i estrènyer-li el cos amb força. Però no ho fa. És conscient
que, tot i que els minuts que han passat, ningú s'ha adonat de la seva arribada.
És més, està segur que cap dels presents coneix de les seves mans creadores.
Aleshores, convé exposar res? No, es respon. Decideix continuar observant la
seva atractiva estàtua des de la distància.
Mou els peus al ritme de la música, somriu. Se
sent altiu i poderós. Està a gust fins que l'escultura es gira i observa com l'artista
l'està mirant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada