Relat de mans

No havia vist mai un a mà com aquella. Petita, maldestra, graponera. Però tot i això la seguia mirant. Agafava els bastonets amb tan poca gràcia que, tot sovint, se li queien al terra. No et preocupis, li deia amb un somriure a la boca. Era tot tremolor, tot nervi. Li costava ficar-se el menjar a la boca i s'embrutava les galtes amb la salsa. No passa res, li comentava al temps que li netejava, amb un tovalló, la cara.

El sol irradiava amb força. Però el fred acompanyava l'estona que passaven plegats. La brisa del mar acariciava els seus cabells recent pentinats. La jaqueta estava bruta, sí. Però no els hi importava gens ni mica. Estaven sols al mig d'una multitud de turistes. Se sentien aliens al món que corria massa de pressa per a ells. Una cervesa, no més. Però una cervesa prohibida és més bona que unes quantes de quotidianes. Bigotis d'escuma sobre llavis trencats. I la mà delicada i ferma pentinant els cabells per sobre de l'orella. Amb poques paraules passaven l'estona. Però es miraven i reien. És l'avantatge d'estimar a cor descobert, no calen frases innecessàries,  ni decorats absurds.

L'hora del retorn s'acostava i les rodes pujaven, a poc a poc, la rampa. Amb un bes rialler, acompanyat d'un gest incoherent. S'acomiadaren fins la pròxima, tot i saber que no existiria mai més.