Pell bruna i cabell obscur, tallat ben curt.
Barba de dos dies. Jersei estripat. Pantalons de pana bruts i bambes velles. Camina
com el gos que va sortir d'aquella casa de la muntanya. La vista enganxada al
terra, l'espatlla inclinada cap avall i l'esquena corbada. Arrossega un carro
de la compra que va trobar al barri nord. El porta ple fins la bandera. Trastos
i cables que no sap on acabaran.
Pell bruna i ulls marrons, amb mala cara. Fa
dies que no es dutxa. Va perdre-ho tot quan va néixer i, a poc a poc, va guanyar
una vida digna.
Va sortir d'aquell camp d'escombraries i va
formar-se en un grup del sud. De nen va aprendre a robar, d'adolescent va
creure en el treball. Als disset tenia mitja vida feta i, un cop ja tenia dona
i llar., el llamp li va caure al cap. No plovia ni hi havia tempesta. Ni tan
sols havien predit vents huracanats ni brises de mar. Només va sortir al
carrer a recollir el que va poder. I al mig de la plaça, en plena foscor de la
nit, ella el va deixar.
Pell bruna i cor abandonat, amb el cos de qui han traït.
Pell bruna i cor abandonat, amb el cos de qui han traït.
2 comentaris:
Com costa fer-se un lloc en la vida i una vida en aquest món i què fàcil pot resultar perdre-ho tot. Un relat molt colpidor.
Salutacions.
Som fulles en el vent, no creus?
Publica un comentari a l'entrada