dilluns, 9 de desembre del 2013

Relat de paisatges

Caminant. Navegant. Volant. Saltant. Ho va fer de totes les maneres possibles. Però no va trobar mai el que buscava. Els seus amics li preguntaven si era necessari fer tot allò. La seva família estava desesperada i, finalment, es van donar per vençuts. Ningú el podia convèncer. Creia que allò que feia estava en el cert. Però els núvols a vegades no saben ploure.
Quan va arribar als noranta quatre anys va seure en un banc que hi ha a dalt de tot del cingle. Des d'allà es veu tot el pantà. Quiet, solitari. Algun cop es veu l'altre accident geogràfic més alt i més proper. Tot i que no passa sovint. Sigui com sigui. Va seure allà dalt i va contemplar com la boira pintava el cel. Estava per damunt dels núvols i no aconseguia veure l'aigua.
Cansat. Trist. Desesperat. Va allargar la mà i va agafar una pedra que romania al seu costat. Amb la força que pot tenir un home d'avançada edat va tirar-la per trencar l'estàtic paisatge que tenia davant. Res no succeí. El vent va seguir bufant suaument. Els ocells van passar, com abans, pel seu costat, sense fer-li cas. Un últim sospir i tot el quadre va quedar acabat.