Recordo aquella tarda al vell poble on vam
créixer. Estirats per terra d'aquell bar de hippies. Escoltàvem aquella dura
veu i miràvem una esquinçada guitarra. No volíem sentir res, només imaginàvem
com seríem de grans, enganxats a aquelles coses que mai vaig saber fer: ni tocar
ni cantar.
Envoltats de progres amb pantalons de pana,
érem dos estrangers en territori de pau. No volíem guerra, però sabíem que
només nosaltres enteníem allò que cantava aquell rapsode modern. Dolces noies
parlant-nos per entabanar-nos. Mirades amagades per dissimular que no els hi
fèiem ni cas. El ritme sota els nostres peus, les cerveses per les nostres
venes. I jo enamorat fins dalt de les celles d'aquella noia de parlar polític.
M'hagués agradat veure-la allà. Sempre hi anava. Què collons, per això hi
havíem anat. Perquè jo sabia de l'existència d'aquell bar ple de jovent amb
dots creatives. Havíem entrat amb els nostres barrets de cowboy i les botes de sivella
metàl·lica. No volíem sinó convertir aquella plaça en un altre dels nostres
territoris conquerits.
La pluja no va caure al marxar, només els
somnis tenien permís per acabar la nit i donar per finalitzada la vetllada. I
jo enamorat fins els peus d'aquella noia que parlava tan bé. Caminava i
caminava, recordant que no va venir. Però havíem passat una nit de triomfadors,
amb cerveses, nenes i rock and roll.
2 comentaris:
M'he vist reflectit. M'he sentit dins d'aquest bar i en mig d'aquest ambient. He tornat, per un momento, a la meva juventut i a sentir el mateix per una noia.
Escriptor prolífic i de feina diaria.
Salutacions.
Feina diaria... no! Oci diari! ;-)
La literatura ens ajuda a retornar a on vam anar i a on volíem anar i no vam anar-hi, no?
Publica un comentari a l'entrada