Amb els ulls plorosos i el nas mocós, s’eixugava
la cara. No tenia motius per plorar, però cada tarda sortia de casa i esperava
que algú el vingués a buscar. Sense cap tristesa recorrent les seves venes,
restava assegut al costat de l'entrada d'aquella casa verda que l'havia vist
créixer.
Una vida rere l'altra. Un moment desgastat.
Una porta tancada que no espera ser oberta. I ell allà fora, esperant. No
llegia ni parlava amb ningú. No tenia
vicis ni obsessions, simplement tenia un objectiu a complir. No sabia si mai es
faria realitat, però mentre els seus veïns sortien a reunir-se amb amics, ell
es quedava assegut al voral.
A vegades un gat venia veure'l, no molt
sovint. L'acariciava i el veia marxar. No se'l creia seu ni li tenia estima,
però entre el ventet solitari de la tarda, era l'única ombra que li feia cas.
Amb els ulls secs i el nas arrugat, estirava
els últims dies de la seva vida. No tenia motius per estar trist, però cada
vida que gastava, la tirava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada