Relat de parcs

Quan el sol ja no cau amb tanta força, els parcs s'omplen de nens. La cridòria ha arribat entre tobogans i gronxadors. Les mestres diuen fins demà als petits. Les mares premen fort les mans dels seus fills. Empentes i somriures. Alguns plors també. La vida del parc ha tornat a començar.

Dos nens es persegueixen. A vegades cau un, a vegades l'altre. Porten els genolls plens de sorra. Les mans vermelles de tant caure. I al rostre es dibuixa un somriure de llibertat que, segurament, mai tindran quan siguin grans.

Les seves mares xerren tranquil·les. Alienes de tot el que passa en aquell camp de joc, elles s'han traslladat a un altre lloc. Les paraules són vehicles, els sentiments són motors. Parlen i parlen. Es tenen confiança. Només de tant en tant s'aixequen, si algun dels fills s'ha fet mal. Sinó, segueixen immerses en les seves històries. Tot són cabòries. Tot són problemes. Però no busquen solucions, sinó compartir la vida.

Passen les hores i, a poc a poc, nenes i nens recullen pales i galledes. Tots tornen cap a casa. És hora de banyar-se i de sopar. La família es reclou sota un sostre de ciment.

Al parc el silenci nocturn esdevé el final del dia. Ni llums ni veus. Només la vida dels arbres, que segueixen immòbils i observadors. Ara descansen, no reben cops ni suporten nens a les seves branques. Però també se senten tristos, orfes, abandonats. La tristor s'apodera d'algun d'ells, però els companys de seguida l'animen, "tranquil, demà tornaran els més petits!".