dimarts, 30 d’octubre del 2012

Relat de nervis

És impossible descriure els nervis. Tan sols podria, princesa, demanar-te que analitzessis amb calma la meva cal·ligrafia, així veuries com n'és de diferent aquest cop.
No puc escriure sense tremolar. No fa fred. No estic malalt. O sí. No ho sé. Potser la malaltia que tinc no la troben els metges, però sí la sento jo. 
Esperant notícies el cor se'm torna dur com una pedra, el cos se'm bloqueja. No puc pensar. Em sento buit. Només tinc una idea al cap, encaixar el millor que sàpiga el cop mortal que rebré. Un crit. Una bronca. Un simple comentari fora de lloc. Qualsevol cosa serà un drama. I l'hauré d'assolir, amb coratge, amb responsabilitat, jo vaig triar aquest lloc, ni que estigués tan mal pagat.
No importa si som al segle XVI i t'envio aquesta missiva mitjançant un cavaller reial. O si en ple segle XXI t'escric un mail mal composat. El rerefons és únic. No té res a veure amb ni l'amor ni amb la passió. Només parlo del malestar del treballador.