Va cercar aleshores, a la biblioteca més propera, uns llibres d'ètica, que parlessin dels valors i del bé i del mal; però no entenia res del que llegia. Tot li semblava tan absurd com les taques que havia deixat la goma trencada al seu pas destructor.
Encuriosit pel seu nou estat amoral, es preguntà si anar a l'església o si, per contra, parlar amb un polític. Totes dues opcions li van semblar inversemblants i, per això, les va fer.
Tot el que sentia era una cançó nova, parlada amb una altra llengua. No era com sentir francès o italià, tampoc ni castellà ni occità. Era com escoltar els bascos o els alemanys, un galimaties impossible de desxifrar.
No entenia perquè ara res tenia una valoració justa. Feia coses sense saber si estava obrant bé, però recordava algunes paraules d'aquell capellà que l'adoctrinà de petit: "fill meu, sigues sempre fidel al bé" , li havia dit... al Bé! Si ara no sabia què estava bé i què malament, com volia que en sigues fidel...
No tenia superjo. No hi havia policia ni consciència. Era ell. Només un salvatge més a la ciutat.
3 comentaris:
Nietzsche deia que només creia en un Déu, que sapigués ballar.
és impossible trobar la linea entre el bé i el mal???? suposo que tot dependrà des del punt de vista amb que es miri, no?
@Baró: doncs jo no sé ballar, anem malament...
@Judith: exacte... pq... qui delimita ambdós???
Publica un comentari a l'entrada