Relat de solitud

Volia viure allunyada del món. Però a la ciutat sempre es trobava amb gent. A l'ascensor, pel carrer, al supermercat... a tot arreu estava envoltada de persones que la miraven i li parlaven. Només quan arribava a casa estava tranquil·la, però quan es canviava de roba, pel matí o per la nit, veia com alguns veïns la miraven per la finestra. Se sentia observada, perseguida. No volia ser el desig sexual de ningú. Va fer-se instal·lar unes persianes fixes, que no poguessin alçar-se, però no podia ser per sempre més dins d'aquell pis, les mirades penetrants dels veïns la perseguien en el seu imaginari fins i tot amb les llums tancades.

Presa de pànic va deixar la ciutat, va mudar-se al poble, però allà la xafarderia era encara més incessant. Les àvies miraven per sota de les cortines, observaven tots els seus moviments. Els nervis van acudir altra vegada i va optar per pujar a la muntaya. 

A dalt de tot es construí una cabanya sota d'un arbre. Caçava animals i recol·lectava vegetals. Bevia de l'aigua del riu. Se sentia lliure. Mirava l'horitzó des d'un roc ben alt i respirava aire net. La solitud era amb ella.

Mirant, mirant, se sentia plena, feliç. Però quan caçava els animals observava els seus ulls que li parlàven. Li deien "Em mates, però jo ja t'he vist. T'he caçat jo primer".