Relat de palmells

Abans de tancar els ulls, acaricia el coixí. Desprèn una olor especial. És el d'ella. Un dia, no fa molt, va dormir aquí. Gaudeix de l'instant com si la tingués davant. Fa treballar les neurones i la recorda amb una samarreta blanca, unes malles negres, unes bambes esportives i una timidesa esfereïdora. Tot i això, el record comporta una altra visió: ella se sent valenta, forta, s'ha posat un escut d'acer, ningú se li acostarà.

Però una mà tremola. És una mà traïdora, perquè s'escapa de la seva voluntat i, desafiant la cordura, s'aproxima a la seva mà. Els cossos tapen l'escena. Només ells dos la viuen. Per la resta del món això no ha succeït. Uns dits que es toquen amb poca traça, uns palmells que finalment es troben. Queda tot unit com si fos una sola extremitat. No premen fort. Simplement es noten. El dit polze, aleshores, s'atreveix a convertir aquell fet casual en alguna cosa més. I acaricia com pot l'altra mà. Els dos resten immòbils. Respiren en silenci. No es miren. Tenen una bombolla que els puja per dins seu. És un anhel que busca llibertat. Però de cop la consciència retorna, i els dos es deixen anar. Ella s'acaricia els cabells. Ell diu una estupidesa, per dissimular. Ningú sap res. Ells ho saben tot.

Es diuen adéu i, quan retornen cadascú al seu llit, tanquen els ulls. Ensumant l'olor del record. La memòria d'un dia que van compartir un llit, ni que no fos al mateix instant.