dijous, 20 de setembre del 2012

Relat de marxar

Ara que marxes,
la teva olor perdura a les meves mans.
Demà, que ja no hi ets,
els teus llavis seran el meu infern.

Suau i eterna és la teva blanca pell,
fosca i obscura, llueix la caballera.
Tristos i misteriosos, s'amaguen els teus ulls
dels records antics i nerviosos. 

De cuir és el teu escut,
que t'allunya de mi per por.
El desconegut sempre et fa basarda
en les nits que somnies amb enuig.

Els coixins no són ell, ni ella,
però els abraces i els estrenyes
pensant en una realitat paral·lela,
com si les estrelles dormissin al teu costat.

Descubreixes en mons onírics
una veritat cruel, plena de
contradiccions i crits interiors que,
contra la teva voluntat, exclamen
el que no vols sentir.

Et sents traïdora de purs pensaments
en mans impures i plenes de goig,
quan ningú et veu i ell et sent,
estàs roent en els sentiments.

3 comentaris:

Judith ha dit...

normalment no et decantes per la poesia pels teus relats, però t'haig de dir que ho hauries de fer més vegades. ;P

Gemma ha dit...

Ai, m'agradat. Però prefereixo la narrativa .

Yves ha dit...

@Judith: Moltes gràcies!!!!!!!!!

@Gemma: Ok, ho tindré en compte!