Relat de tomàquets

Són jovenets, però ja no són innocents. Corrien fa una estona entre les branques humides del bosc. Ara s'han aturat i jeuen sobre un piló de fulles seques. Entre ombres i raigs de llum que es col·len per arbres alts i prims, ella se li apropa i somriu. Ell guanya números per semblar el tanoca del poble. Té la boca oberta i la llengua li surt un xic. A ella això li fa gràcia, li comenta i ell envermelleix. La timidesa el fa enfurismar. Però la noia, joveneta i joiosa, li agafa la mà per tranquilitzar-lo.

"Podem jugar a un joc", li diu per asserenar-lo. Jugarem a pirates, només ens cal simular la sang i, ja veuràs, com aviat et falta un ull. Els jocs sinistres d'ella li fan por a ell. Però és tanta l'atracció que sent que, dia rere dia, l'empaita i es deixa convertir en el seu conillet d'índies.

"He portat un tomàquet, farà de sang". De dins d'una bossa de roba treu la carmanyola. En obrir-la, ell es fixa en l'amanida que li han preparat. Però ella només agafa un tomàquet i guarda la resta, altra vegada, al seu lloc. "Josep, recordes quan jugàvem a tacar-nos de sang?"-Li diu mentre es posa al seu costat, acariciant-li les cames amb les seves cames. "Josep, no t'hauràs oblidat d'aquell joc tan sanguinari, no?" -Li torna preguntar mentre li posa la cara a sobre la seva espatlla. "Josep, digues que saps perfectament com es juga amb aquest tomàquet..." -Insisteix mentre li agafa la cintura amb la mà esquerra. 

Però en Josep no contesta, no diu ni paraula. Voldria dir moltes coses que li passen pel cap. Explicar-li que ell no és un ninot. Dir-li que té sentiments i remordiments. Contar-li què li passa després, quan està sol... Al contrari del que pensa, queda mut i posa el dit al tomàquet mentre ella somriu maliciosament.