Relat de dentistes

Un dia gris del mes de març, quatre núvols passejaven tranquil·lament pel cel de la ciutat. El sol es va amagar rere un cúmul d'aigua evaporada. Ella va caminar, sense sort ni fortuna, cap a l'odontòleg. Tenia por. Vivia autèntic pànic. Li tremolaven les cames i ensopegava amb tot el que tenia a prop. De poc no es trenca el peu. 

La situació era tan tensa que, en donar la targeta sanitària, aquesta va sortir disparada directe al cap de la infermera.

Quan va sortir de la visita, el cronista, que estava assegut a un banc de la mateixa vorera, va escriure: 

"Va anar al dentista, li van robar el somriure.

Aleshores ell va anar a l'oculista, per suplicar que li raptessin la vista.

Veient-la així, no podia viure".

Un tercer personatge es va acostar a l'escriptor i li va preguntar per l'escrit:

-D'on treus aquestes idees? Són absurdes i no tenen ritme. Aquí no hi ha ni dentista ni oculista.

L'autor va guardar el bolígraf amb el que escrivia les seves notes i va replicar:  

-Més enllà del que veiem, més lluny del que sentim, hi ha una dama que es passeja, sempre, cada dia, pels nostres somnis. Si tu no la veus, no vol dir que els altres no ho facin.