Relat d'amics

Lluny, entre la Vall negra i els Prats de les ànimes perdudes, dos vaquers baixen dels seus cavalls per refrescar-se amb l’aigua que corre pel Torrent de la foscor. La suor els acaricia la pell, ha pujat la temperatura a límits impensables. Ells no tenen refugi on exiliar-se de la calor, no poden aturar-se sota dels arbres a prendre la fresca, ni dormir la migdiada entre els arbustos salvatges. Abans ho feien, sovint. No els hi importava el temps ni el lloc. “Érem lliures”, es diuen mentre reneguen del poc temps que tenen per fer d’autèntics rodamóns.

Un d’ells cau a l’aigua quan es refresca la cara. Succeeix amb tanta mala sort que el front topa amb una roca i es fereix la cara. Els dos riuen, però el dolor és intens. La sang cau per la mà. S’ajuden i curen la ferida. Però el ferit es posa trist i plora.

-Per què plores, amic?

-No sé si estem en el bon camí. Aquestes presses, aquesta manera de viure, nosaltres no érem així...

-I com voldries que fos la teva vida?

-No sé, diferent, amic meu, diferent. Trobo que aquesta no és la drecera que em cal escollir.

-Cada milla que cavalquem ens trobem amb una cruïlla. Si algú ha passat abans que nosaltres, ha clavat cartells enganyosos; si no ha passat ningú, ens deixem endur per la intuïció.

-Jo no vull això... Però no sé si vull prendre un altre camí... No sé què vull. Vagi on vagi m’equivocaré.

Els dos vaquers, que a simple vista semblen dos homes forts, dos pistolers d’imatge dura i imponent, es posen a  plorar. No saben per què, però estan tristos.

-Sempre m’has dit que defenses els  indefensos perquè tothom té dret a una defensa. Hi estic d’acord. Però jo, a més a més, penso que tothom té dret a equivocar-se.

-Vols dir amb això que ens estem equivocant, amic?

-No pas, només dic que tothom té dret a equivocar-se i, per tant, cal seguir escollint, sense por, per trobar el camí que ens faci feliços mentre el fem, no pas quan arribem al final.

Amb gran recorregut fet, tot ha de canviar. Les llàgrimes de l’home gran el fan sentir un nen petit. Té el cor tan enorme que no li cap l’estómac. No pot beure ni menjar, gairebé no pot ni respirar. No vol fer mal a ningú. Però sap que mentre cavalqui i cavalqui algú sortirà ferit. Carrega l’arma i mira el seu amic. L’anima a fer el camí. Quin? No ho saben, però seguiran omplint pàgines i pàgines, lletres i lletres, notes i notes. Al ritme de la cançó del cavall cavalcant pel desert.